Qui està a favor de la «patria potestas», del «pater familiae»? M’agradaria conèixer a alguna persona que defensara aquesta estructura social. Possiblement perquè he sentit parlar molt del sistema patriarcal, del qual crec que es deriven els anteriors conceptes, però també he sentit que eixe «patriarcat» al món occidental és com el concepte del «marxisme» o el «capitalisme». Un recurs discursiu sobre el qual muntar una estructura argumental de lògica perfecta, però d’eficàcia pràctica i realitat a avaluar. L’ímpetu de l’activisme en pro de la justícia baix eixa argumentació, també ha passat per damunt d’algun concepte o rol vell dins de la societat. El rol del pare, desapareix o és menyspreat juntament amb el concepte de «patriarcat» sense una anàlisi que determine, no sols si hi ha connexió entre ells, però quina és la vàlua d’una persona masculina a les relacions parentals.
Massimo planteja quatre tipus de fills, que realment no es refereixen a persones físiques, però més bé les relacions pare-fill. És la problemàtica generacional, o si es vol dir, el conflicte simbòlic sobre la llei, on el pare és el representant d’eixa llei, no el posseïdor de la llei, no qui l’estableix. Més la disputa no és sols a escala individual (fill-mare-pare), però que pot presentar-se a una projecció social en funció de la caiguda d’ideologies.
El vocabulari utilitzat per Massimo, porta a la confusió perquè sempre utilitza el genèric «fill», sense en cap moment indicar si la forma masculina de la paraula exclou a les persones de sexe femení o no. Personalment li done un vot de confiança i entenc que per a Massimo «fill» significa tan descendent femení con masculí.
2.8.1 Fill-Èdip
El fill-Èdip, i el fill-Anti-Èdip estan a la base de tot el discurs Freudià. Utilitzan la metàfora de la història del rei Laio, Yocasta i el fill Èdip, on Èdip mata al pare a una disputa de precedència a un encreuament i posseeix a la mare transgredint així la llei. És el fill que veu a son pare com a l’impediment per a aconseguir el que vol, per a satisfer els seus desitjos. I és el pare l’autoritat, el representant i executor de la llei. Que atura els impulsos del fill. Un conflicte que apareix baix el concepte de pare-autoritat, el que dicta el que és correcte i el que no s’enganya, i el fill que desafia a les velles generacions. Fills contra pares i pares contra fills. La sempiterna problemàtica generacional
Massimo situa al fill (o la generació edípica) més recentment i principalment, com a movimenty social, dins de les revoltes del maig del 68 (a París). És a aquesta revolució on es manifesten les grans oposicions al caràcter repressor del rol del pare, on es reclama un món diferent. Vertaderament són revoltes on es renega del món al qual viuen perquè no es senten responsables d’ell. No és el seu món. És el reclam de «L’imagination au pouvoir»1, «Il est interdit d’interdire»2, «Soyez realistes, demandez l’impossible»3
El fill-Èdip és el protagonista de la relació paterno-filial. Si bé el fill veu al pare com al seu limitador, eixa és una imatge del fill. El pare no té per què comportar-se com el fill el veu. És un joc d’acceptació i control del fill dels seus desitjos on el pare esdevé el recurs psíquic o boc expiatori (real o no) del fill per a justificar la seua frustració.
Seguint la visió freudiana, al caràcter passiu del pare, la mare esdevé com a simple objecte de representació del desig. Feud en cap moment argumenta ni justifica aquesta assignació del rol de la mare d’una manera científica, sinó merament interpretativa.
El fill-Èdip és el que porta en el seu si en el fill-Anti-Èdip. Realment no existeix diferència.
2.8.2 Fill-Anti-Èdip
El concepte de «Anti-Èdip» amaneix a un llibre publicat per Gilles Deleuze i Félix Guattari amb el títol: «l’Anti-Èdip: Capitalismo y esquizofrenia». L’Anti-Èdip no és realment un tractament del «fill» però és més aviat una crítica a la teoria psicoanalítica com a mancada d’una resposta política. Els autors reconeixen en la psicoanàlisi una gran aportació amb el «desig inconscient» però el deixa baix la repressió de l’amo; a l’Èdip que se sotmet a la llei, al pare.
La proposta de Deleuze i Guattari és la d’un home que és una «màquina desitjant», on el flux dels seus desitjos (la cristal·lització/el bricolatge de l’heterogeneïtat) amaneixen perquè l’«Ell» és una expressió de la potència del cos que gaudeix més enllà de qualsevol límit, de qualsevol llei. És a aquesta visió, on es rebutja tant el concepte del subjecte com el de responsabilitat. l’Anti-Èdip ja no es troba baix el triangle mare-fill-pare.
Massimo reconeix que la introducció de l’Anti-Èdip tingué un gran impacte a la seua generació fins al punt que va alimentar el moviment del 77 a la Itàlia. Però també va ser el temps suficient per a que tant Deleuze i Guattari advertiren que el flux infinit de desitjos, com a «línia de fuga», pot superar el límit on es convertisca en destrucció, en una «línia de Mort».
2.8.3 Fill-Narcís
Al llarg del darrer quart del segle XX hi ha hagut una tendència a l’horitzontalització de les relacions pares-fills. Avui en dia, sembla obvi que no hi es pren el model del pare-amo que podria subsistir baix la concepció edípica. Els pares han adoptat el comportament del pare-fill o si es vol dir el pare-col·lega. Ha sigut la desaparició de l’adult com a figura representativa del pare. Massimo sols es queda a la constatació d’aquest succeït. A l’eliminació diferencial jeràrquica i els efectes de l’ocupació del lloc dels pares (tant del pare com de la mare) pels fills.
L’abdicació del rol de progenitor del pare, esdevé en un fill-Narcís. Un fill que no veu altra imatge que a si mateixa. Un fill que passa a controlar el triangle familiar per a les seues necessitats narcisistes. Però amb eixa abdicació paternal està implícita el desistiment de la seua responsabilitat educativa. El pare deixa de ser el responsable de fer veure al fill de l’existència de límits. És més, es converteix en còmplice al costat del seu fill del fiançament de la relació narcisista, fent cada vegada més difícil prendre el seu paper de pare.
Sembla que el fet d’actuar com a pare, amb la responsabilitat educativa que li pertoca, és a dir, mostrar-li la «Llei de la Paraula», l’existència de l’«Altre», de marcar els obstacles, de fer evident la presència de l’inaccessible, de la injustícia de totes les trampes al camí cap a l’adultesa, és desaprovada. Per contra, si aplana el camí de la realitat mundana, està creant un fill-Narcís. Però encara pot ser pitjor. Pot veure’s com ser un intent nostàlgic de tornar al joc autoritari del pare en l’Èdip, en lloc de complir amb el seu deure, la seua obligació paternal. Com el comportament del fill-Narcís també apareix amb la mare, el progenitor masculí es veu doble acorralat sense l’ajuda (moral) de l’esposa/mare.
Si al realitzar el rol de gènere progenitor, quan aquest és de sexe masculí, no sols ha d’assumir el perill de ser apercebut com autoritari, també pot ser presentat com a un agent del patriarcat. Amb els corrents ideològics actuals s’associen les característiques de l’excel·lència del rol del gènere progenitor a totes aquelles que pertanyen al gènere femení. La identitat de l’home està en perill, és injuriat d’avant d’una idealització de la feminitat. Si el femení és l’únic que entra dins del bo, del correcte, del moralment desitjable, cal construir una imatge del masculí d’acord amb una característica natural (o no) que no es puga negar. El progenitor masculí en la seua performativitat de pare, també està carregada de sentiment, de volença, de cura, encara que la seua atenció siga la responsabilitat d’educar a la seua prole, a un món que ell no ha creat, a un món d’enfrontament bipolar que els contraposa (més encara) si pare i fill no són el mateix sexe.
Cal una redefinició (o millor seria una definició) del masculí que no siga com a contra-posició del femení. Si el feminisme aparegué com un rebuig a la maternitat (al presentar-se aquesta com a una subjugació al patriarcat) cal definir un moviment (no «masculinista» perquè això és partir del mateix origen que el feminista) però una ideologia del paternalisme. Una acció que emfatitze que l’home i la volença, la paternitat, no és incompatible, encara que siga a partir d’una tergiversació de la història d’Èdip.
Massimo, com a professional del psicoanàlisi, adverteix que:
«La ausencia de sentimiento de culpa nunca es, en efecto, un buen indicio clínico en el psicoanálisis.»4
Que bàsicament també ens avisa que el comportament dèbil de no assumir el seu rol de progenitor pare pot donar una sensació de relax, però si es manté per llarg, sols és una demostració de perversitat. Més cal un sentiment de culpabilitat per excés de performativitat que per perversitat.
El pare físicament masculí, no sols ha de transmetre els seus gens, també a de fer-ho amb els seus memes com a constatació de la seua responsabilitat simbòlica de la Llei, de l’«Altre». I així permetre a la seua prole també l’exercici del seu dret a la transgressió de la mateixa llei; de la confrontació de l’«U» amb l’«Altre», com alliberament del Límit.
L’absència del pare, és l’autèntica actitud patriarcal, on es deixa sense herència al fill. Sense una referència. On es tanca al plançò dins d’una gàbia d’espills on sols pot veure’s a si mateix en una especulació de les mares; perquè el pare s’ha convertit en mare.
Acaba perdent el pare al seu fill-Narcís, si no li transmet els seus memes? Si no li mostra el conflicte de la diferència simbòlica entre generacions? Si el pare no és testimoni de la compatibilitat de la Llei i el Desig? Per molt que el fill-Narcís sols es mire a si mateix, també pot trobar un testimoni en qualsevol contingència en exposar-se a qualsevol meme. Malauradament, el testimoni no vindrà acompanyada d’una intencionalitat, però com a un esdeveniment on mai se li espera.
Com recorda Francoise Dolta:
«Al ser humano le bastan tres segundos para convertirse en progenitor. Una aventura completamente diferente es ser padre […] Tanto mejor, tal vez, si el padre es también progenitor, pero en el fondo sólo hay padres adoptivos. Un padre siempre debe adoptar a su hijo»5.
Si a més de donar-li la nostra herència genètica, li donem també el nostre testimoni, li estem ajudant a no ser el fill-Narcis, però el nostre fill «adoptat».
2.8.4 La Saturació del Jo
Abans de continuar amb la descripció del fill Telèmac de Massimo Ricalcati. Crec, que seria interessant veure el que el psicòleg social professor Kenneth j. Gergen considera sobre la situació de la identitat del jo per a les persones de l’actualitat, al seu llibre «El JO Saturado: Dilemas de identidad en el mundo Contemporáneo».
El professor Gergen és un fervent defensor del constructivisme social. És a dir, creu que no existeix una objectivitat absoluta, ni la neutralitat dels valors en la ciència, ni la capacitat de dir la veritat, ni que la racionalitat servisca per a trobar fonaments morals per a les nostres accions, però per a ell la realitat, la moralitat, es forma d’acord amb el llenguatge que s’utilitza.
Basant-se en el llenguatge, Gergen observa que hi ha una preconfiguració de com conceptualitzen el nostre Jo i les pautes de vida social al que van associades i de les relacions que establim amb els «Altres». Tant és així que utilitza la frase de Ludwig Wittgenstein:
«Los límites del lenguaje […] significan los límites de mi mundo»6
Aquests límits posen acotació a la forma en qué manifestem la nostra personalitat (els vincles a les emocions, motivacions, pensaments, valors, opinions, etc..). D’aquesta manera la concepció del Jo evoluciona des d’una concepció romàntica a una moderna i deriva a una posmoderna. Però que no reemplaça.
El llenguatge esdevé en la base de les relacions. El Jo adquireix una identitat en funció del llenguatge que s’utilitza al relacionar-se. I pel tant la relació pare-filla està influenciada pels límits d’aquesta ferramenta.
2.8.4.1 Concepció Romàntica del Jo
Així:
«gran parte de nuestro vocabulario contemporáneo de la persona y de sus formas de vida asociadas tiene su origen en el período romántico. Es un vocabulario de la pasión, de la finalidad, de la profundidad y de la importancia del individuo: un vocabulario que genera la admiración respetuosa de los héroes, los genios y las obras inspiradas. Sitúa al amor en el proscenio de los empeños humanos y alaba a quienes renuncian a lo “útil” y lo “funcional ” en aras de sus semejantes. Promueve la adhesión a la dinámica profunda de la personalidad: el matrimonio, como “comunicación de almas”, la familia unida por el lazo el amor, la amistad como compromiso fiel para toda la vida. Por obra del romanticismo podemos depositar nuestra confianza en los valores morales y la suprema significación de la aventura del hombre. Para muchos, la pérdida de este vocabulario implica el colapso de todo lo que tiene sentido en la vida. Si el amor como comunicación íntima, el mérito intrínseco de la persona, la inspiración creadora, los valores morales y la expresión de las pasiones fueran expresiones obsoletas de nuestro lenguaje, la vida palidecería para muchos. No obstante, como veremos, es justamente este lenguaje el que fue amenazado por la concepción modernista que le siguió»7
La personalitat romàntica està corregada de «passió, ànima, creativitat, temple moral». És un vocabulari essencial per a establir relacions compromeses, amistats fidels i objectius vitals. La personalitat es basa en forces ocultes de l’individu.
2.8.4.2 Concepció Moderna del Jo
Com s’abandona aquesta forma de percebre al Jo? El professor no ho analitza, encara que apunta quatre factors: Els progressos ocasionats per la utilització de la racionalitat, l’observació com a mètode científic, l’esperança en un progrés il·limitat, i la cerca d’elements essencials com a cerca de la veritat. El modernisme apareix com una neo-il·lustració, on la ciència experimental i l’observació com a base per a l’enteniment del Jo. És quan es desenvolupen una multitud de ciències socials i humanístiques al voltant de l’home (e.g. la psicologia) on la metàfora de referència és la «màquina».
«Con esa metáfora, los campos de estudio podían considerarse “fábricas del saber” que generaban verdades objetivas, de la misma manera que las fábricas de embutidos producen salchichas.»8
La metàfora de la màquina porta associada també una visió de l’ésser humà on aquest està sotmès a «estructures del pensament», a «mecanismes perceptius», a «estructures actitudinals», a «xarxes d’associacions», a la «implantació d’hàbits», etc. en definitiva a una essència mecànica on l’home és racional i pot portar endavant, racionalment el seu propi anàlisis.
D’aquesta manera:
«Los seres humanos tenían una esencia, y en el caso de no tenerla se descubría un enfermo: la terapia proporcionaba o restablecía esa esencia […] Andar a la deriva en un estado de “identidad difusa” equivalía a haber fracasado en la tarea básica del desarrollo de la personalidad. […] La misión del terapeuta consiste en restablecer en el individuo un sentimiento pleno de aceptación de su yo»9
A la psicologia clínica, els problemes psíquics, esdevenien en mal funcionament equiparables al de les màquines, on les tècniques de «modificació de la conducta» podien actuar (bé pels experts, bé per l’ambient) com a decontructors i constructors de la personalitat (i pel tant de la societat).
Per als modernistes, les principals característiques del Jo no són una qüestió d’intensitat, sinó més aviat una capacitat de raciocini per a desenvolupar els nostres conceptes, opinions i intencions conscients. Les persones es converteixen en sistemes previsibles, honestes i sinceres.
«El hombre modernista es genuino, en lugar de ser falso; actúa de acuerdo con ciertos principios en vez de ser un pusilánime; es estable y no indeciso»10
2.8.4.3 L’Impacte de la Tecnologia de la Comunicació i La Consciència Postmoderna
El discurs del professor Gergen fa referència a l’impacte de la tecnologia de la comunicació. El cara a cara minva (quan no desapareix), les relacions personals es multipliquen i el temps de normalització de les relacions es redueix considerablement. El professor no gasta el concepte de Richard Dawkins: «Meme». Però sí que fa referència a:
«..uno mismo y su elenco de “otros significativos” que están en permanente movimiento.»11
que podem relacionar-lo amb la mateixa idea de «meme».
L’explosió de formes de relació social i la seua intensitat crea una saturació de memes que posen en dubte les nostres certeses, quan no es burlen d’elles. Es crea una fragmentació del concepte de Jo per la multiplicitat de certeses incoherents i desconnectades que no poden ser clarament assimilades (no hi ha temps) ni relacionades (excés d’ubiqüitat). Les relacions són permanentment interrompudes i difícilment normalitzades.
El Jo saturat socialment acaba tenint una gran capacitat de saber: saber «sobre» (detalls d’altres persones així com els seus comportaments) i saber «com» (transformar en acció l’après). Es produeix una colonització del Jo que el converteix en un pastitx d’imitacions barates pels memes adquirits. El típic és que l’individu patisca conflictes interns: per cadascun dels seus memes, existeix un altre que el porta en un sentit contrari. D’aquesta manera es produeix també una fragmentació de la performativitat diversa on el concepte de JO autèntic on característiques reconeixibles s’esfuma.
«El Yo plenamente saturado deja de ser un yo»12
Amaneix així un nou comportament que el professor anomena «multifrènia». Una constel·lació de sentiments o sensacions amb una nova pauta de consciència. La saturació social infiltra a altres identitats en el jo, els seus gustos, preferències, objectius i valors. Afecta el nostre «ser». Però també ens limita amb el «ser amb», al definir les relacions a compartir amb l’altre. Les relacions humanes es converteixen en una amalgama d’obligacions amb la que complir (comunicació mútua, activitats comunes, disposició a compartir el solaç de l’altre, memòria per a les celebracions, etc.).
A la multifrènia també provoca una sensació d’insuficiència, ja que amplia les possibilitats del que es considera el que és «bo», «correcte» o «exemplar». En ampliar exponencialment la gamma d’amics i coneguts amb els quals «ser amb», els valors que incorporen cadascun d’ells es desentenen dels restants. Però aquesta multiplicitat relacional porta a una transformació (recés) de la racionalitat. La complexitat del conjunt d’argumentacions (que sols són òbvies a la relació del «ser amb» al que es pertany) conclou a augmentar la dificultat d’adquirir una posició coherent des del punt de vista racional.
Al postmodernisme, el Jo esdevé en:
«[…] una pizarra en blanco donde los sujetos pueden inscribir su identidad, borrarla y volver a escribirla, en la medida en que se lo permita o los inste a ello una red incoherente de relaciones personales en permanente expansión y cambio.»13
Quan el professor escrigué el seu llibre al final del segle XX, l’era de l’Internet començava a caminar, com a una de les tecnologies que ajuden a la saturació. Però, a part de la tecnologia bàsica (la comunicació electrònica i per cable òptic) desconeixia les aplicacions que es desenvoluparen al segle XXI. Mes les seues prediccions no estaven errades. L’explosió de les «Xarxes Socials», els seus mecanismes i l’impacte als grups relacionals han seguit el patró marcat per ell. Una persona al final del primer quart de segle XXI, que no estiga immersa al postmodernisme és perquè es troba incomunicada.
Les xarxes socials han imposat una forma de comunicació reduïda. La quantitat d’informació rebuda, és tan abundant que ja no es té temps per a llegir-la tota, o se substitueix per fotografies o emoticones de significat molt específic (si no incomprensible). Els texts argumentatius llargs són reemplaçats per eslògans, impactants però sense discurs. I no són sols les xarxes socials, a l’Internet (Wikipedies) estan condensades tan grans sistemes d’informació relacional (amb els híper-enllaços) que comença a ser ja un costum prendre eixes bases de dades com a punts de partida d’investigacions professionals o acadèmiques)
Els dispositius de comunicació són tan lleugers, tan ubiqües i tan intrusius que no són ja utilitats al servei del propietari, han aconseguit que ser sistemes autònoms amb la seua dinàmica pròpia basada en una suposada intel·ligència artificial. La desconnexió amb el sistema passa a significar un tipus d’aïllament social. Les relacions humanes són substituïdes pels home-màquina, i el cara a cara són escasses amb la pèrdua de sensibilitat empàtica.
2.8.4.4 Anàlisi de les perspectives del Jo
El professor Gergen és un Psicòleg social i com a tal, no entra en l’ambit subjectiu de l’individu. Mes sí que fa una anàlisi dels tres discursos proposats i les seues pautes d’acció:
«El discurso romántico es incitante por su insinuación de los misterios profundos que encierra la persona: el amor, el compromiso afectivo, la inspiración, etc.. El discurso modernista engendra un promisorio sentido de seguridad y optimismo, con su acento en lo que la persona tiene de racional, cognoscible y susceptible de perfeccionamiento. Y la nueva perspectiva postmoderna abre el camino a un juego fascinante de posibilidades y a la quintaesencia de la relación humana. Pero aunque cada uno de estos lenguajes define toda una serie de virtudes, cada uno descubre también muchos fallos en los otros dos. Para el romántico, la racionalidad que tanto alaba el modernista es superficial y engañosa: es ciega a las honduras de la psique humana y priva a la vida de significado, y a las personas, de su valor intrínseco; en cuanto al postmodernismo, para el romántico es casi equivalente a un nihilismo: en él se pierden de vista todas las características inherentes al hombre junto con su mérito moral o su compromiso personal, y no queda nada en lo que creer. Análogamente, el modernista abomina del sentimentalismo del romántico, de su aversión hipócrita a la eficiencia práctica y su reemplazo de la toma de decisiones realistas por una moral fatua y pomposa, a la vez que denuncia las amenazas del postmodernismo contra la verdad y la objetividad; según él, renunciar a estas virtudes es volver al medievalismo, dejar la cultura en manos del despotismo de la retórica, negarse a ver el sentido optimista del progreso y reducir la vida a un conjunto de juegos de salón. Finalmente […] el postmodernismo cuestiona la validez de los proyectos románticos o modernista descubriendo sus consecuencias opresivas y sus callejones sin salida. Cada uno de estos discursos, pues, es a la vez promisorio y problemático» 14
El professor també ens avisa que l’avaluació de qualsevol d’elles sols pot realitzar-se des de dins d’alguna deixa perspectiva. És a dir, els paràmetres de referència estaran prefixats per endavant decidint la conclusió. E.g. La cultura del professor l’orienta cap a l’afavoriment del romanticisme i en certa manera cap al modernisme, sospitant del postmodernisme.
Però a un context de relació pares-filles, és possible determinar els paràmetres de referència per a l’avaluació?
2.8.4.5 La Saturació del JO al segle XXI
La pregunta a la qual ens porta aquest postmodernisme és: hi ha cap de bé per a les persones (filles i pares) a les que satura? És la multifrènia psicològica i/o la pèrdua de referències per al JO (romàntic, modernista o postmodernista) l’únic horitzó a les relacions interpersonals (també a la de filles i pares com a una especificitat)? El mateix professor es respon a sí mateix:
“Mi postulado es que vivir en cualquier cultura significa asimilar sus perspectivas y sus evaluaciones implícitas, La mayoría de nosotros somos herederos de formas romànticas de hablar y de actuar, y a la vez hemos sido instruidos en los principios y las prácticas del modernismo. Por otra parte, mi propia inmersión en la cultura ha hecho que tales perspectivas orientaran la elección de mis palabras de modo que favoreciera el romanticismo y, quizás en menor grado, el modernismo. […] Análogamente, casi siempre he visto con mirada turbia el postmodernismo: su multifrenia, su irracionalidad y su posible superficialidad […]”15.
Aleshores, recomana el professor que rebutgem el postmodernisme? Realment, No! Sols ens avisa que cal buscar les avantatges que la saturació del Jo ens dóna a les nostres relacions.
2.8.4.5.1 El progrés (del Jo) i el pluralisme
El modernisme recrea una idolatrització del «progrés» capaç de reemplaçar a l’espiritualitat. El coneixement científic dóna la il·lusió que pot de poder impulsar a la societat i al individu cap endavant, a nivells superiors. Mes com diu el professor:
«Hay buenos motivos para creer que todo lo que se ha considerado progreso dentro de la concepción modernista está haciendo retroceder la cultura»16
La postmodernitat, amb la seua multiplicació d’informació, també proporciona la possibilitat d’una aproximació més múltiple, més pluralista, més completa, permeten així una avaluació a de la identitat del Jo més ajustades, més precises. Aquest avantatge es fa més manifest a aquelles tecnologies més orientades al coneixement com la Intel·ligència Artificial. El poder de computació dels sistemes no es basa, sols, a la capacitat de càlcul, al tractament i filtratge de les dades. Les dades han de transformar-se en informació amb l’ajuda del coneixement; i la informació ha d’interpretar-se per a que tinga sentit. Sense eixa interpretació, la informació és sols matèria estèril. El seu significat del «bé» o el «mal», el «correcte» o l’»erroni», es basa a la saviesa interpretativa de l’ésser humà. La màquina sols ajuda a alleugerir, a donar-li temps a la persona per a que eleve la seua consciència de la realitat. I així tornar a replantejar-se el fruit del seu coneixement, a reconstruir la seua saviesa. A l’individu li cal reflexió i temps per a fer l’avaluació del seu progrés.
Però el professor considera que l’anàlisi individual a la saturació no és prou:
«A fin de generar un pluralismo eficaz, tenemos que: 1) abrir nuestros procesos decisorios a un público mucho más vasto; 2) incrementar en forma sustancial la cantidad de individuos capaces de traducir las propuestas de un grupo a los marcos de referencia de otros […] 3) establecer canales de alimentación»17
2.8.4.5.2 De l’individualisme a les relacions
Com afronta cada societat la dicotomia Jo-Altre, és molt peculiar al context cultural. No es pot dir que existisca una visió universal. Al món occidental, el romanticisme així com el modernisme reforcen l’individualisme. Bé el modernisme centrant el significat de l’actuació humana amb la dependència del que les lligava al seu interior ocult. Bé el modernisme que reafirmava la raó i l’observació individual front a les autoritats externes.
Les dues concepcions portaven a un subjecte que mesurava la funció dels seus actes com a pèrdues i guanys. La visió del bé comú desapareix i com el professor fa referència a Hobbes:
«A medida que va ganando terreno el individualismo, la vida social se empieza a asemejar a la situación descrita por Hobbes: una lucha de todos contra todos.»18.
El postmodernisme amb la seua visió del Jo com a pertanyent a una construcció social, trenca les limitacions individualistes d’aquest en traslladar-les a una realitat relacional:
«Cabe sustituir la máxima cartesiana “Cogito ergo sum” [Pienso, luego existo], por “Communicamus, ergo sum” [Nos comunicamos, luego existo], ya que sin actos de comunicación coordinados no hay ningún “Jo” que pueda expresarse.»19
No és la realitat individual la que viu o mor. Al postmodernisme, és la relació la que existeix o no. És la interdependència la que genera nous vocables de comunicació. Una nova llengua que mai hem parlat. Que conserva els mateixos vocables amb un nou significat. La filla al seu rol és filla, però li parla al pare amb el seu rol de pare. La «presa de decisions» de cadascú, ja no és la individual de la filla o el pare, és la de la relació filla-pare. I al diluir-se la concepció de la «decisió voluntària», el postmodernisme també qüestiona les conseqüències de l’elecció individual «equivocada».
El professor Gergen observa que aquesta evolució en les «decisions immorals» ha arribat inclús al sistema judicial, on:
«Al tornarse discutible el concepto tradicional de “decisiones inmorales”, la cuestión no radica en hallar más culpables, sino en reducir la miopía según la cual “cada sujeto debe cuidarse a sí mismo”, y ampliar nuestra sensibilidad a la red de relaciones a las que pertenecemos.»20
L’important/l’objectiu deixa de ser el Jo. El Jo és sols un component de la relació. Sense eixa relació, el Jo deixa d’existir també al món exterior de l’ésser postmodernista. El Jo aïllat no pot ser i no és responsable de cap acte social.
2.8.4.5.3 El discurs totalitzador front al joc lliure del ser
Per al professor Gergen, tant el discurs romàntic com el modernista, desemboquen a una incomprensió, com no desdeny mutu. Es consideren posseïdors de la «veritat» i pretenen difamar o silenciar l’extern. Tots dos estableixen un vocabulari especial per a entendre el Jo que realment imposen límits a l’acció humana i aparten tota crítica a la concepció de nosaltres mateix.
El postmodernisme incorpora una relativització tant de la realitat modernista com la romàntica.
«El lenguaje vigente en cualquier cultura incluye restos y mezclas de los lenguajes de varias subculturas y épocas históricas. En tal sentido, el postmodernismo insta a una “heteroglosia” del ser, a un vivir a partir de la multiplicidad de voces en la esfera entera de las posibilidades humanas».21
És a dir, no es rebutja els plantejaments anteriors, més aviat al contrari, impulsa tant la racionalitat modernista, com la moralitat romàntica (sobretot aquesta última) però deixa que juguen al conjunt seriós que ha desenvolupat la cultura o altres cultures, perquè al fons poden activar les nostres potencialitats.
«Considérese, por ejemplo, el concepto de amae, que ocupa un lugar destacado en las relaciones en Japón, y para el cual no existe en nuestro idioma una traducción precisa. Es afín a nuestro concepto de “dependencia”, pero también implica que la persona dependiente de otra es capaz de halagarla y de jugar con ella, de buscar sus favores con dulce y amable inocencia. El amae puede caracterizar la relación entre padres e hijos, y también entre adultos»22
Realment no he entés que significa el concepte japonés que introdueix el professor. Tal com l’expressa inclouria una relació unidireccional a les relacions Pare (del que es depèn) filla (la que afalaga). Per això ho he buscat a l’Internet i preferisc la interpretació abreviada de Laura23
«el amae se puede describir como el hecho de esperar la aceptación y la indulgencia de los demás. […] pero lo que hace especial el amae es que aparece en un momento en que los comportamientos o peticiones son inapropiados»24
pel seu caràcter bidireccional a la relació paterno-filial, ja que assumeix un fet que s’accepta a aquesta relació, l’amor mutu.
El postmodernisme ens sugereix el mateix que Simone de Beauvoir quan al «Segundo sexo» a l’inici del capítol de «Mitos» ens diu:
«Pero esa libertad extraña, que confirma mi libertad, entra también en conflicto con ella: es la tragedia de la conciencia desdichada; cada conciencia pretende plantearse sola como sujeto soberano. Cada una procura realizarse reduciendo a esclavitud a la otra. […]El drama puede superarse mediante el libre reconocimiento de cada individuo en el otro, planteándose cada cual a sí mismo y al otro, a la vez, como objeto y como sujeto en un movimiento recíproco.»25
és la proposta d’entrar al Jo de l’Altre. El pare tornar a ser fill i la filla s’encarna com a mare. És el seriós joc de ser l’«Ú» i l’«Altre» al ma«Ú»teix temps.
2.8.4.5.4 Conflicte i Convergència
Però Simone de Beauvoir no és ingènua amb la seua proposta per a superar el drama del conflicte:
«ese reconocimiento de las libertades, no son virtudes fáciles; seguramente son la más excelsa realización del hombre, y , por eso mismo, éste se encuentra en su verdad: pero esta verdad es la de una lucha incesante abolida, que exige que el hombre se supere a cada instante.
[…]exige una tensión constante. De tal modo que, incapaz de realizarse en la soledad, el hombre está continuamente en peligro en sus relaciones con sus semejantes: su vida es una empresa difícil cuyo éxito no esta jamás asegurado.»26
El professor Gergen també confirma el conflicte existent a les relacions romàntiques/modernistes. Però considera que la solució tecnològica que ha possibilitat el postmodernisme també ajudarà a impedir el totalitarisme. L’optimisme «modernista» quan escrigué el text (1991), li donava certa esperança en la democràcia. L’eixample de les organitzacions multinacionals (UE, OMS, Greenpeace, etc.) o la diversitat multinacional de l’accionariat a les companyies multinacional el considerava fruit de l’avanç tecnològic, eficient, que generen vertaderes interaccions interculturals i possibilitats d’humilitat:
«No tenemos motivos para defender nuestras ideas, razones y pasiones por encima de las de los demás, ya que ese mismo empeño da testimonio de que su base es hueca; y nos vemos instados a desactivar el explosivo hegemónico, a remover detonadores de la “significación última” y del “bien supremo”»27
Així i tot, reconeix que hi hauran dificultats entre organitzacions. El professor enumera les més rellevants a la seua època: neonazis, traficants de drogues, Ku Klux Klan, màfia, etc. Però desconeix les que s’afegissen al primer quart del segle XXI: l’extremisme religiós, el sexisme, etc. Per a aquests casos més difícils, la proposta de solució és en tres vessants:
- El desplaçament del focus dels principis cap als participant.
- La liberalització dels significants que trenquen les estructures que generen antagonistes en lloc de permetre la coexistència de discursos dispars. La creació de noves metàfores per a remodelar la comprensió de determinades postures que possibiliten la dissolució de l’antagonisme.
- L’objectiu d’anar més enllà del diàleg. De la coordinació de les accions a la vida diària. De superar la discussió filosòfica basada en «consignes» o «lemes», que generen exclusió i conflicte. El postmodernisme, no tanca l’existència del conflicte social, el veu com a necessari per a establir una racionalitat (modernista) i una moralitat (romàntica), el postmodernisme sols proposa una reconsideració reflexiva basada en l’acció.
2.8.4.6 Resum del «Yo Saturdo»
Al «Yo saturado» denuncia una influència de les tecnologies de comunicació en el comportament social de l’ésser humà, que en lloc d’ajudar-lo, el porta a una confusió més profunda. La informació no es transmet de forma argumental, però basada en «lemes», «consignes» formant un pastitx de «memes» a les persones, de vegades inconsistents que esdevenen en una multifrènia.
L’individu postmodernista deixa la consistència que el romanticisme, o el modernisme, li proporcionaven. Però el professor Gergen veu també a la concepció postmoderna avantatges que cal explotar. Entre elles la revisió reflexiva de tots els principis i l’acceptació de l’Altre.
És evident que el professor no estava familiaritzat amb, o no la considera una alternativa viable a la ideologia de l’enemic de Carl Schmitt, ni de l’existència del Dret penal de l’enemic denunciat pel professor Günther Jakobs més de vint anys després de publicar el seu llibre. Possiblement eixe esdevenir de la democràcia no encaixava amb la definició de democràcia existent als finals del segle XX.
Invalida aquesta nova visió schmittiana de les relacions socials les propostes del Gergen? No ho crec així. Carl Schmitt i Kenneth Gergen sols es troben sense adonar-se a paradigmes diferents. Carl parla (sense utilitzar l’expressió) de relacions polítiques. Kenneth considera les relacions més socials (personals – del Jo) dels individus. Per això entenc que les suggestions del «Yo Saturado» són vàlides per a la relació filla-pare:
- Superació individual del Jo amb ajuda plural.
- Abandó de l’individualisme per a buscar la relació.
- Immersió en el Jo i en l’Altre.
- Utilització del conflicte com a mètode pràctic per a
- Centrar-nos en les persones i no en les idees.
- Trencar amb les limitacions conceptuals.
- Obrir-nos a l’acció diària.
2.8.5 El Fill-Telèmac
Massimo adverteix com a hipòtesi seua, la cada vegada més freqüent, aparició del que ell defineix com a fill-Telèmac. Un fill que ni rebutja la presència del pare del fill-Èdip on Anti-Èdip, ni que sols té ulls per a la seua pròpia imatge com la del fill-Narcís. Utilitza la metàfora d’Odisseu/Ulisses per a simbolitzar al fill que espera la tornada del pare. El pare com a representant de la Llei, com al portador de l’ordre que imposarà estabilitat al seu país. El pare que materialitze l’herència a rebre.
Aquesta hipòtesi no és justificada. Sols ens fa referència a la constatació de què l’absència del pare no té per què derivar, segons Lacan, en traumàtica. Esdevé un trauma si implica una carència simbòlica. I al contrari que amb els anteriors tipus de fills (Èdip, Anti-Èdip, Narcís), la mare sí que té un paper actiu en la transmissió simbòlica de l’absència del paper del pare. És la interpretació de la mare la que dóna un significat positiu (una exigència que permet viure a la família) o negatiu (una negligència culpable) a l’absència de pare. Però per al fill Telèmac (segons Lacan) l’absència no significa abandó, però la necessitat de la vigília, de l’espera i l’oració, per una Altra Cosa, del pare com a l’ordre.
Sembla evident que ni Lacan ni Massimo s’adonen que existeix una altra possibilitat d’aparició del fill-Telèmac: quan la mare no transmet cap interpretació simbòlica a l’absència de la figura del pare. Una situació possiblement més normal quan no se li dóna importància a aquest paper, o quan simplement es vol amagar la seua existència (a les famílies mono-maternals, a les filles òrfenes de pare viu). Però que la filla a la seua saturació del Jo, descobreix que existeix la figura del pare. Quan la filla, al bombardeig dels «memes» entén que el pare pot ser el que li done l’herència de l’estabilitat que busca i espera per a combatre el caos en la que estroba.
Massimo també apunta el fet que no sols és el fill-Telèmac el que pateix d’ansietat per la vinguda del pare; Ulisses també pateix per la seua responsabilitat com a pare. Malgrat totes les dificultats per a arribar al seu destí, malgrat totes les temptacions per a la immortalitat. Ulisses entén (perquè ama al seu fill i a la seua esposa) que la tornada a Ítaca és l’única alternativa que té. I així conflueixen els desitjos de pare i filla i les dificultats per als dos.
A la postmodernitat, la saturació del Jo, no depèn ni del sexe ni del gènere. A tots dos, com a ésser humans, la saturació els és comú. Ni la filla sap el que és ser filla, ni el pare sap el que és ser pare. Els dos s’han de reconstruir la seua relació quan es troben. Però Ulisses, en presentar-se en Ítaca, no ho fa com a sobirà, però simplement com li demana al seu desig: com a pare de Telèmac; siga el que això vullga dir. El pare vol assumir la seua responsabilitat ètica, a partir d’una responsabilitat que precedeix a la legitimitat, la de donar l’herència que la filla li reclama, encara que no han arribat a construir encara el llenguatge comú.
2.8.5.1 Però què és l’Herència i qui és l’Hereu legítim?
Quan descrivíem el concepte de meme de Richard Dawkins al capítol 2.2 «El meme com a generador de rèpliques transmissibles – El gen egoísta» ja introduïen el concepte de meme i la seua generació de rèpliques al caldo cultural. El meme, déiem al seu capítol, és la unitat de generació de rèpliques d’idees que habiten i es transmeten entre cervells. A la generació de la rèplica, el meme no té per què ser exactament en el seu significant, sols cal que ho siga al seu significat, perquè sempre hi ha un procés d’assimilació, d’adaptació al nou receptor.
Massino considera que a la relació pare-fill, es realitza també una transferència. Idea que l’agafa de Feud.
«La herencia, nos dice Freud a través de Goethe, es el efecto de una reconquista de lo que ha sido, es el producto de una elección, de una asunción subjetiva de toda nuestra historia, que es, antes que nada, la historia de Otro».28
Però fa dues matisacions: primera que no s’hereten béns, a diferència de la biologia o l’economia, no són entitats transmeses de forma passiva. S’hereta quan som conscients que alguna cosa de l’Altre passa a ser del Jo. I som conscients per què cal de nosaltres una activitat, la conquesta de l’herència. La subjectivació del llenguatge de l’Altre. La construcció d’un sentit.
La segona observació és que l’herència no és l’adquisició d’una història per a memoritzar-la. No és l’acumulació de fets passats. És més, a aquesta activitat de magatzematge l’associa a una patologia: la malaltia de l’herència, que és el mateix que Nietzsche anomena la malaltia històrica. tampoc implica la idealització melancòlica del passat. Com diu, a l’herència és estar al passat sense viure en ell. No s’hereten identitats. Es fan rèpliques de memes, i utilitzem el seu llenguatge associat i amb això conquistem l’herència però no fem rèpliques de l’Altre. Utilitzant l’Evangeli ens recorda la frase de Jesús: «Deixeu que els morts enterren als morts!». L’herència, per molt que es parega, està a un altre nivell diferent del meme. L’herència té intencionalitat, l’acceptació de la Llei de la paraula.
Si l’heretar implica una història, l’heretat sempre va de l’Altre al Jo, té l’herència direccionalitat? Massimo està al context pare-fill i des d’eixe punt de vista sembla, a primer cop, que sí. I que la direcció vindria marcada del pare al fill. Però és sempre així?
Hem d’adonar-nos que la definició no fa referència a un objecte, no indica un substantiu de cap cosa. La definició la remarca com a una acció, com un verb realitzat per algun subjecte. Pel tant, no és prou que l’Altre tinga alguna cosa que oferir si el Jo no s’implica.
El fill-Èdip, com a Jo, rebutja el significat (i port ser que també el significant) de l’herència del pare. No hi ha per tant herència? Massimo no utilitza el concepte meme, però és evident que si no hi ha hagut assimilació dels memes, no ha pogut haver-hi rebuig a voler heretar. El fill-Èdip està contagiat pels memes del pare, però no accepta la intencionalitat del pare, no accepta la Llei de la paraula ni del deute simbòlic. D’alguna manera, és un hereu incomplet o un potencial hereu legítim.
El fill-Anti-Èdip, sols és una font de desig. No sap el que és o vol dir la llei de la paraula. Possiblement no és que rebutge conscientment l’herència, és que pot ser que ni ha estat contagiat pels memes de son pare. Difícilment siga mai un hereu. El seu flux de desig, esdevindrà ràpidament en línia de mort. És la mateixa natura del fill-Anti-Èdip el que preveu qualsevol possibilitat d’herència.
Però el fill-Narcís entra a un joc molt diferent. Hi ha inconsciència de l’herència, i no podem saber si hi ha memes que transmetre. El que si podem dir amb tota la seguretat, el que el pare no vol realitzar és el seu rol amagant qualsevol meme que puga esdevenir en herència. A eixe entorn, el fill-Narcís tampoc pot saber de l’existència d’alguna herència que reclamar. És més, encara que s’adonara, el més segur és que no acceptara el deute simbòlic en pro d’una autonomia fictícia, i.e. a la negació de la seua dependència. El pare amb la seua decisió li ha negat al fill cap possibilitat de ser un hereu, ni al present ni al futur.
No podem dir el mateix del fill-Telèmac. Què és el que, vertaderament , porta a aquest fill a adonar-se que és fill? Què li fa veure que hi ha un rol de pare? Quan s’adona compte que al seu món relacional li cal un vessant que li és desconeguda? Si férem cas a Gergem, podríem dir que a la seua saturació apareixen febles centelles d’eixa relació. Però sense cap necessitat personal, difícilment eixe meme se li contagiarà perdurablement. No seria el mateix, si a la saturació, sent la responsabilitat de trobar el rol del pare, la llei de la paraula que mana d’ell. Un rol que a la mateixa saturació ha estat sempre relegat, però que ara la relació amb l’Altre, o el que puga suposar, l’espitja a focalitzar-se.
Ha estat contagiat per alguns memes i vol donar-los algún sentit. Pot ser que s’adone que cal ser contagiat d’alguns memes més. No sap quins, però el que té clar és que hi ha una herència i la reclama i és la reclamació la primera prova de l’existència de l’Altre al que busca. Per a Massino, és el fill-Telèmac el que busca i reclama la llei de la paraula del pare. Ella sí que és una hereva legítima. Però des del punt de vista de Gergem, podríem dir que és el pare el que busca a la filla en la qual vol heretar. Quí és el Jo/l’Ú, qui és l’Altre? Kenneth Gergem ens torna a avisar: és la relació a construir amb la visió postmoderna (2.8.4.6 Resum del «Yo Saturdo»). A la saturació postmoderna, a la filla li cal el pare per a descobrir el seu rol de filla i al pare li cal la seua filla per a saber quin és el seu rol de pare.
Si hem de respondre sobre la direccionalitat de l’herència, al fill-Telèmac l’herència és bidireccional. La filla-Telèmac hereta del pare i el pare-Ulises hereta de la filla
2.8.6 Observacions al text de Massimo i conclusió
Massimo utilitza un vocabulari derivat del psicoanàlisi de Freud. Podríem pensar per similitud, que al parlar del fill d’Èdip es refereix al complex d’Èdip, i pel tant ens caldria qüestionar-nos si aquest és equivalent al complex d’Electra de Carl G. Jung. Foren correlacionats els complexes d’Electra i el d’Èdip o no, és obvi que no importa per a Massino.
Per a Massimo les relacions pare-filles es dóna a un context social on predominen certs pensaments bàsics. El fill-Èdip o fill-Anti-Èdip (I.e. la seua relació pare-fill) és més visible cap a la meitat del segle XX (revoltes del 68 a París). El fill-Anti-Èdip per estar superposat pel fill-Èdip es dóna al mateix temps del segle XX (revoltes del 77 a Itàlia). El fill-Narcís clarament assumit a finals de la segona meitat del segle XX i principi del XXI. I la filla-Telèmac amaneix al principi del segle XXI (amb la saturació produïda per la tecnologia).
Pel tant i malgrat que cadascuna de les relacions paterno-filial són singular, si que es poden establir que són relacions generacionals que evolucionen junt amb (o a causa de) les transformacions socials. I que a l’occident, a la quarta part del segle XXI, les relacions filla-Telèmac pare amb tota la seua problemàtica per als dos no siga difícil de trobar. Gergen ens proporciona algunes pautes per a construir aquest tipus de relació. Però cal voluntat individual de cada membre a cadascuna d’aquestes parelles filla-pare. Ni una visió romàntica, ni moderna, i molt menys l’abandó, servirà per al drama del qual ens avisa Simone de Beauvoir.
És hora d’abandonar clixés inútils o desfasats.
Notes a peu de pàgina
1«La Imaginació al poder»
2«Està prohibit prohibir»
3«Sigueu realistes, demaneu l’impossible»
4«L’absència de sentiment de culpa mai és, en efecte, un bon indici clínic en la psicoanàlisi.»
5«A l’ésser humà li basten tres segons per a convertir-se en progenitor. Una aventura completament diferent és ser pare […] Tant millor, tal vegada, si el pare és també progenitor, però en el fons només hi ha pares adoptius. Un pare sempre ha d’adoptar al seu fill».
6«Els límits del llenguatge […] signifiquen els límits del meu món»
7«gran part del nostre vocabulari contemporani de la persona i de les seues formes de vida associades té el seu origen en el període romàntic. És un vocabulari de la passió, de la finalitat, de la profunditat i de la importància de l’individu: un vocabulari que genera l’admiració respectuosa dels herois, els genis i les obres inspirades. Situa a l’amor en el prosceni de les obstinacions humanes i lloa als qui renuncien al “útil” i el “funcional ” en nom dels seus semblants. Promou l’adhesió a la dinàmica profunda de la personalitat: el matrimoni, com a “comunicació d’ànimes”, la família unida pel llaç l’amor, l’amistat com a compromís fidel per a tota la vida. Per obra del romanticisme podem depositar la nostra confiança en els valors morals i la suprema significació de l’aventura de l’home. Per a molts, la pèrdua d’aquest vocabulari implica el col·lapse de tot el que té sentit en la vida. Si l’amor com a comunicació íntima, el mèrit intrínsec de la persona, la inspiració creadora, els valors morals i l’expressió de les passions foren expressions obsoletes del nostre llenguatge, la vida empal·lidiria per a molts. No obstant això, com veurem, és justament aquest llenguatge el que va ser amenaçat per la concepció modernista que li va seguir»
8«Amb aqueixa metàfora, els camps d’estudi podien considerar-se “fàbriques del saber” que generaven veritats objectives, de la mateixa manera que les fàbriques d’embotits produeixen salsitxes.»
9«Els éssers humans tenien una essència, i en el cas de no tindre-la es descobria un malalt: la teràpia proporcionava o restablia aqueixa essència […] Caminar a la deriva en un estat d’“identitat difusa” equivalia a haver fracassat en la tasca bàsica del desenvolupament de la personalitat. […] La missió del terapeuta consisteix a restablir en l’individu un sentiment ple d’acceptació del seu jo»
10«L’home modernista és genuí, en lloc de ser fals; actua d’acord amb uns certs principis en comptes de ser un pusil·lànime; és estable i no indecís»
11«un mateix i el seu elenc de “altres significatius” que estan en permanent moviment»
12«El Jo plenament saturat deixa de ser un jo»
13«[…] una pissarra en blanc on els subjectes poden inscriure la seua identitat, esborrar-la i tornar a escriure-la, en la mesura en què li ho permeta o els inste a això una xarxa incoherent de relacions personals en permanent expansió i canvi.»
14«El discurs romàntic és incitant per la seua insinuació dels misteris profunds que tanca la persona: l’amor, el compromís afectiu, la inspiració, etc.. El discurs modernista engendra un promissori sentit de seguretat i optimisme, amb el seu accent en el que la persona té de racional, cognoscible i susceptible de perfeccionament. I la nova perspectiva postmoderna obri el camí a un joc fascinant de possibilitats i a la quinta essència de la relació humana. Però encara que cadascun d’aquests llenguatges defineix tota una sèrie de virtuts, cadascun descobreix també moltes fallades en els altres dos. Per al romàntic, la racionalitat que tant lloa el modernista és superficial i enganyosa: és cega a les fondàries de la psique humana i priva a la vida de significat, i a les persones, del seu valor intrínsec; quant al postmodernisme, per al romàntic és quasi equivalent a un nihilisme: en ell es perden de vista totes les característiques inherents a l’home juntament amb el seu mèrit moral o el seu compromís personal, i no queda res en el que creure. Anàlogament, el modernista abomina del sentimentalisme del romàntic, de la seua aversió hipòcrita a l’eficiència pràctica i el seu reemplaçament de la presa de decisions realistes per una moral fàtua i pomposa, alhora que denuncia les amenaces del postmodernisme contra la veritat i l’objectivitat; segons ell, renunciar a aquestes virtuts és tornar al medievalisme, deixar la cultura en mans del despotisme de la retòrica, negar-se a veure el sentit optimista del progrés i reduir la vida a un conjunt de jocs de saló. Finalment […] el postmodernisme qüestiona la validesa dels projectes romàntics o modernista descobrint les seues conseqüències opressives i els seus atzucacs. Cadascun d’aquests discursos, doncs, és alhora promissori i problemàtic»
15“El meu postulat és que viure en qualsevol cultura significa assimilar les seues perspectives i les seues avaluacions implícites, La majoria de nosaltres som hereus de formes romàntiques de parlar i d’actuar, i alhora hem sigut instruïts en els principis i les pràctiques del modernisme. D’altra banda, la meua pròpia immersió en la cultura ha fet que tals perspectives orientaren l’elecció de les meues paraules de manera que afavorira el romanticisme i, potser en menor grau, el modernisme. […] Anàlogament, quasi sempre he vist amb mirada térbola el postmodernisme: el seu multifrènia, la seua irracionalitat i la seua possible superficialitat […]”.
16«Hi ha bons motius per a creure que tot el que s’ha considerat progrés dins de la concepció modernista està fent retrocedir la cultura»
17«A fi de generar un pluralisme eficaç, tenim que: 1) obrir els nostres processos decisoris a un públic molt més vast; 2) incrementar en forma substancial la quantitat d’individus capaços de traduir les propostes d’un grup als marcs de referència d’uns altres […] 3) establir canals d’alimentació»
18«A mesura que va guanyant terreny ho individualisme, la vida social es comença a assemblar a la situació descrita por Hobbes: una lluita de tots contra tots.».
19«Cal substituir la màxima cartesiana “Cogito ergo sum” [Pinso, després existisc], per “Communicamus, ergo sum” [Ens comuniquem, després existisc], ja que sense actes de comunicació coordinats no hi ha cap “Jo” que puga expressar-se.»
20«En tornar-se discutible el concepte tradicional de “decisions immorals”, la qüestió no radica a trobar més culpables, sinó a reduir la miopia segons la qual “cada subjecte ha de cuidar-se a si mateix”, i ampliar la nostra sensibilitat a la xarxa de relacions a les quals pertanyem»
21«El llenguatge vigent en qualsevol cultura inclou restes i mescles dels llenguatges de diverses subcultures i èpoques històriques. En tal sentit, el postmodernisme insta a una “heteroglòsia” de l’ésser, a un viure a partir de la multiplicitat de veus en l’esfera sencera de les possibilitats humanes».
22«Considere’s, per exemple, el concepte de amae, que ocupa un lloc destacat en les relacions al Japó, i per al qual no existeix en el nostre idioma una traducció precisa. És afí al nostre concepte de “dependència”, però també implica que la persona dependent d’una altra és capaç d’afalagar-la i de jugar amb ella, de buscar els seus favors amb dolç i amable innocència. El amae pot caracteritzar la relació entre pares i fills, i també entre adults»
23https://japonismo.com/blog/amae-o-el-concepto-de-dependencia
24«el amae es pot descriure com el fet d’esperar l’acceptació i la indulgència dels altres. […] però el que fa especial el amae és que apareix en un moment en què els comportaments o peticions són inapropiats»
25«Però aqueixa llibertat estranya, que confirma la meua llibertat, entra també en conflicte amb ella: és la tragèdia de la consciència desgraciada; cada consciència pretén plantejar-se sola com a subjecte sobirà. Cadascuna procura realitzar-se reduint a esclavitud a l’altra. […]El drama pot superar-se mitjançant el lliure reconeixement de cada individu en l’altre, plantejant-se cadascú a si mateix i a l’altre, alhora, com a objecte i com a subjecte en un moviment recíproc.»
26«aqueix reconeixement de les llibertats, no són virtuts fàcils; segurament són la més excelsa realització de l’home, i , per això mateix, aquest es troba en la seua veritat: però aquesta veritat és la d’una lluita incessant abolida, que exigeix que l’home se supere a cada moment.
[…]exigeix una tensió constant. De tal manera que, incapaç de realitzar-se en la soledat, l’home està contínuament en perill en les seues relacions amb els seus semblants: la seua vida és una empresa difícil l’èxit de la qual no està mai assegurat.»
27«No tenim motius per a defensar les nostres idees, raons i passions per damunt de les dels altres, ja que aqueixa mateixa obstinació dóna testimoniatge que la seua base és buida; i ens veiem instats a desactivar l’explosiu hegemònic, a remoure detonadors de la “significació última” i del “bé suprem”»
28«L’herència, ens diu Freud a través de Goethe, és l’efecte d’una reconquesta del que ha sigut, és el producte d’una elecció, d’una assumpció subjectiva de tota la nostra història, que és, primer de tot, la història d’Altre».
Feminisme ++ 