L’etòleg i biòleg Richard Dawkins fidel seguidor de les teories darwinistes de l’evolució i que reconeix en dita evolució, la conseqüència de selecció natural i la capacitat de generar rèpliques dels gens. Amb la percepció de l’especialització al llarg del temps de la biologia dels éssers vivents (l’evolució, no important si aquesta és deguda a anagènesis o cladogènesis fins al punt de no ser compatibles), Richard es planteja per què existeix una variació també tan gran entre generacions humanes distants (no a les contigües) en el temps que fa que siga quasi difícil l’entesa entre ells.
El 1976 publica el llibre «The selfish gen». Traduït a l’espanyol com a «El gen egoísta» és on inicia una teoria sobre la possibilitat de l’existència d’unitats generadores de rèpliques, diferents dels gens de la biologia, amb capacitats d’iniciar processos evolutius diferents del que es produeix al caldo biològic. Així Richard Dawkins considera que la cultura (encara que no exclusiva de l’ésser humà) és també un caldo on elements amb capacitat de generar rèpliques poden provocar processos evolutius diferents. A aquestes entitats generadores de rèpliques les bateja amb el nom de «Meme».
Tots dos generadors de rèpliques, gens i memes a més del diferent caldo on actuen, no tenen dependències directes, més enllà que la biologia creà la base on els memes naixen, resideixen, i des d’on es transmeten. Però el més important és que tots dos generadors de rèpliques es regulen amb unes lleis similars: El valor de supervivència! Gens i memes, tenen característiques de generació de rèpliques anàlogues pel que fa a longevitat, fecunditat i fidelitat. Per al valor de la supervivència, la longevitat no pareix tindre gran rellevància; però no així la fecunditat on una propagació extensa del meme li proporciona més possibilitats de perdurar. La fidelitat és un altre aspecte, el gens requereixen una alta fidelitat. Però sembla que no és el mateix amb els memes. És per això que Dawkins haja de matisar que el significant, no és la forma en la qual el meme és representat a la seua rèplica (I.e. accepta que el meme muta amb la generació de rèplica) però no així la base essencial del significat.
Al contrari els gens que es transmeten directament de dos éssers biològics a un tercer i és aquest tercer ésser on el gen queda copiat, els memes no es reprodueixen per contacte físic i simbiosis de cromosomes, sinó com diu el seu col·lega de Dawkins N.K. Humphrey:
«.. se debe considerar a los memes como estructuras vivientes, no metafórica sino técnicamente. Cuando plantas un meme fértil en mi mente, literalmente parasita mi cerebro, convirtiéndolo en un vehículo de propagación del meme, de la misma forma que un virus puede parasitar el mecanismo genético de una célula anfitriona, 1»
De la mateixa manera que un gen genera manifestacions fenotípiques basades en les seues característiques genotípiques o combinacions de diversos gens cadascun aportant la seua contribució a les característiques fenotípiques, els memes també poden agrupar-se per a formar «complexos memes» co-adaptats. Però si la rèplica dels gens competeixen entre ells a la combinació cromosòmica (dominància d’al·lels, però també amb l’exclusió), els memes competeixen entre ells a l’hora de romandre al cervell, per les limitacions de memòria o raonament cerebral i perquè entre ells poden tindre algun tipus de contradicció.
D’eixa manera, Dawkins defineix els memes com a:
«Una “idea-meme“ podría ser definida como una entidad capaz de ser transmitida de un cerebro a otro.2»
És aquesta vivència a la psique de l’ésser humà d’on el valor de supervivència dels memes poden obtenir la solidesa del valor de supervivència si aporten respostes plausibles als problemes de fons i de gran pertorbació per la persona on resideix. Si eixa robustesa és forta, és on radica per al meme el poder contagiós (de cervell a cervell) en el medi ambient disposat per la cultura humana. El meme pateix així una espècie de selecció (com els gens tenen la selecció natural), ja que aquells que s’adapten millor al medi cultural on existeixen tindran més capacitat de sobreviure al llarg de generacions i passar a contribuir a formar evolucions més estables que altres (nous). Però gens i memes no tenen un propòsit per se. Són unitats generadores de rèpliques sense una «intencionalitat mística». Són inconscients i cecs al resultat fenotípic que generen.
Però si les característiques genotípiques dels gens tenen capacitat de durar a la nostra prole immediata o alguna més enllà, els memes, al contrari poden perdurar en generacions tremendament llunyanes, com ho demostra que encara conservem complexos memes de Plató, Ramón Llull o Antonio Meucci. Dawkins no presenta clarament com els memes es transmeten. Ho deixa com un «contagi» en abstracte on el contagiat és merament un element passiu vector del meme. Realment és una llacuna al descobriment d’aquest concepte que pot arribar a deixar-lo inútil. Quina és l’avantatge d’introduir aquest «concepte» en el nostre caldo cultural si no som capaços de preveure la seua influència en el progrès evolutiu?
A l’anàlisi ontològic del Dr Dawkins ens cal un altre anàlisi més simbiòtic dels memes amb les actituds relacionals de les seues víctimes. És en eixe aspecte on Massimo Recalcati, sense utilitzar el concepte de «meme» analitza el concepte d’«herència» com acte de transmissió de la «Llei de la Paraula».
Per a Massimo, la «Llei de la Paraula» no és altra cosa que l’acceptació que els éssers humans són éssers del llenguatge, que sols poden manifestar-se a través de la paraula. Que la utilització de la paraula és el que humanitza la vida, la diferència de la vida animal, amb l’exposició al llenguatge i l’acte de parlar. És precisament aquesta «Llei de la paraula» la que porta implícita unes regles de transmissió als memes, al tindre el receptor que acceptar l’existència de l’Altre. És el procés de contagi on el contagiat no s’ensenyoreix dels béns o els gens de l’Altre, perquè aquest contagi no és de sang o biològic, sinó que li cal un reprocessament, un fer propi, tot el que ha rebut de l’Altre. Un reconeixement del deute simbòlic que li uneix a ell. La «Llei de la Paraula» es converteix en un límit per al contagiat perquè no li oprimeix, mes el fa partícep del caldo de la cultura on el meme té sentit.
Tornarem a Massimo Recalcati més endavant al capítol 2.8.5.1 «Però què és l’Herència i qui és l’Hereu legítim?.
Notes a peu de pàgina
1.. s’ha de considerar als memes com a estructures vivents, no metafòrica sinó tècnicament. Quan plantes un meme fèrtil en la meva ment, literalment parasita el meu cervell, convertint-lo en un vehicle de propagació del meme, de la mateixa forma que un virus pot parasitar el mecanisme genètic d’una cèl·lula amfitriona
2Una “idea-meme“ podria ser definida com una entitat capaç de ser transmesa d’un cervell a un altre.
Feminisme ++ 