La meua formació des dels nou anys fins als vint-i-tres s’ha desenvolupat al voltant d’institucions religioses. Bé a l’internat diocesà a la infància, a un collegi religiós dels dominics a l’adolescència o a un collegi major universitari d’acció catòlica. Amb açò no vull més que reconèixer que la meua visió de què és una família està molt influenciada per aquesta forma de pensar. La concepció de família humana com a una còpia de la «Sagrada Família»: Fill, mare i pare; representats per Jesús, Maria i Josep respectivament. El paper de cadascun dels membres d’aquesta «Sagrada Família» està, com és obvi, molt centrat en el Fill, amb un paper molt important per a la Mare. Però molt secundari per a Sant Josep. Tan marginal, que mentre que Maria apareix com a acompanyant del Fill des de la naixença fins a més enllà de la mort, el pare Josep no arriba ni a joventut del Fill. Com dirien els anglesos: «so fa so good»
Per a un temps postconciliar com el que estigué baix l’educació religiosa, la divisió de rols familiars, estava en consonància amb la immensa majoria de la percepció de les persones a l’Espanya on vivíem. Una Espanya sota la supervisió del nacional-catolicisme. No moltes persones (per no dir ben poques) tenien estudis universitaris, s’acabava d’iniciar l’aperturisme del sistema polític i la immensa majoria de famílies el que volien era eixir de l’escassetat de recursos. L’educació començava a ser considerada rellevant, i encara que amb un sistema de vigilància política, els pares consideraven important que les filles i fills estudiaren. Tindre un títol universitari era important per al futur de la prole.
Els anys de la infància foren els anys de la primera fornada de rectors postconciliars. Joves amb molta energia i amb uns plantejaments de la vida que res tenien a veure amb la beateria de l’entorn polític. Més bé, eren uns revolucionaris, uns «rojos» fent proselitisme de l’autoritat de la consciència individual. El comportament social del cristià estava formant-se. Participar de la vida dels seglars, conèixer els seus problemes, compartir els seus sentiments es considerava una forma d’evangelització més propera al cristianisme. El respecte cap a qualsevol ésser humà era el principal
Amb la contínua inversió de l’estat per a l’educació (Escoles nacionals, instituts, universitats) i l’espenta dels pares, l’accés de xiques i xics als estudis de tota classe anava augmentant de forma igualitària (almenys dins de la unitat familiar), i abandonant les formacions diferenciades per sexe. Quan vaig arribar a la universitat, ja no existia cap diferència legal per a l’educació. Tots triaven la formació que preferien i era igualitària. Però la visió del paper dins de la família no canviava substancialment. Com diu el Sant Pare Francesc a la «Carta Apostòlica Patris Corde» ara, als pares de l’època se’ls recordava:
«Ens hem de preguntar sempre si estem protegint amb totes les nostres forces a Jesús i Maria, que són misteriosament confiats a la nostra responsabilitat, a la nostra cura, a la nostra custòdia. El Fill del Totpoderós ve al món assumint una condició de gran debilitat. Necessita que Josep el defense, el protegisca, el cuide, el crie. Déu confia en aquest home, de la mateixa manera que ho fa Maria, que troba en Josep no només el qui li vol salvar la vida, sinó el que sempre vetllarà per ella i pel Nen.»
Sí, eixa ha estat la visió que tenia de la meua futura responsabilitat com a pare (i espòs). Les meues filles són la constatació del compromís que vaig agafar cap a la meua esposa. L’amor cap a elles no és més que la constatació de l’amor i compromís cap a la meua esposa Però: és encara sostenible eixa recomanació?
El Sant Pare ens avisa:
«Ningú no neix pare, sinó que es fa. I no es fa pare només per portar un fill al món, sinó per fer-se’n càrrec responsablement. Cada vegada que algú assumeix la responsabilitat de la vida d’una altra persona, en cert sentit exerceix la paternitat respecte a aquesta.»
A la vegada que s’uneix a molts psicòlegs i pedagogs amb ampliar a la responsabilitat no sols a la protecció i sustent, però també a:
«Ser pare significa introduir el nen en l’experiència de la vida, en la realitat. No per retenir-lo, no per empresonar-lo, no per posseir-lo, sinó per fer-lo capaç de triar, de ser lliure, de sortir.»
Més quan els rols de la família estan canviant, quan el concepte de pare com a home està menyspreat socialment, quan simplement per ser home s’és un repressor, quan tots tenen drets i cap obligació, quin és el paper de pare? Quan a la mare (afortunadament) ja no li cal el compromís del pare? Quant està a un procés d’emancipació on l’home, ja no és responsable del manteniment, i li se presenta com al seu repressor, quin és el paper de l’espòs?
Com seguir l’eixample de Josep respecte a Maria? I respecte al Fill? El Sant Pare ens diu:
«Josep, en el paper de cap de família, va ensenyar a Jesús a ser submís als seus pares, segons el manament de Déu (cf. Ex 20, 12).
En la vida oculta de Natzaret, amb el guiatge de Josep, Jesús va aprendre a fer la voluntat del Pare. Aquesta voluntat es va transformar en el seu aliment diari (cf. Jn 4, 34). Fins i tot en el moment més difícil de la seva vida, que va ser a Getsemaní, va preferir fer la voluntat del Pare i no la seva pròpia […] i es va fer “obedient fins a la mort […] de creu” (Fl 2, 8). Per això, l’autor de la Carta als Hebreus conclou que Jesús “aprengué en els sofriments què és obeir” (He 5, 8).»
Cóm evitar ser apercebut com a l’opressor, o l’autoritari, o d’un servilisme o de mancança de volença per no ser assistencialista o com ara es diu, un representant del patriarcat?
Sembla evident que el model de la «Sagrada Família» no engloba a la totalitat de la societat actual. I No em referisc a les famílies que no són d’estructura clàssica (on els pares poden ser del mateix sexe). És que tampoc ho són per a les de base heterosexual. Les famílies monoparentals han deixat de ser l’excepció produïda per una desgràcia. Ja no són de filles/s orfes. Cada vegada hi ha més orfes de pares vius. El model de la família humana ja no és la «Sagrada Família» imatge de la «Santíssima Trinitat». El model de la «Santíssima Trinitat, com a tres persones i un sol Déu», ara sols és un model de tres persones, que poden o no, ser una família formada per tres humans.
A l’exhortació apostòlica postsinodal del Sant Pare Francesc sobre l’amor en família: «Amoris Lætitia», l’Església catòlica formada per membres segons vocació sacramental, és comprensible, formada per: consagrats a la vocació pastoral, sense consagració (seglars sense sagrament vocacional) i seglars consagrats al matrimoni. L’exhortació no es queda sols a les famílies «bones», ni a com ha de ser la pastoral per a elles. El missatge també va dirigits a aquelles famílies on hi ha perill de desgràcia o on aquesta ha caigut. La incitació a l’amor de la família i els seus perills, cobreix el model de la «Santíssima Trinitat: Tres persones, però un sol Déu», on el Déu seria la família catòlica. Però ací, quan al món civil hi ha tant d’individualisme, el missatge d’unitat trinitària de la família es queda incomplet. Sí, la família són persones en cooperació (normalment de sexe diferent) que deuen aportar tot el bo de les seues diferències. Fer el bé des d’aquella part que la biologia els marca i ajuntar amb la parella allò que els uneix; però ja no és un acord de per vida per als pares doncs la mateixa condició de paternitat/maternitat els pot separar.
Abans de ser pares ens cal arribar a ser hòmens, els hòmens com a pares (o esposos) no naixen es fan. Hem de ser creatius? Sí! Però ens cal l’ajuda de les filles i l’esposa. Els hòmens també som humans. No som deus/sants (Ni Jesús ni Josep); no són perfectes, sense adonar-nos’en fem faltes, cal que algú ens avise dels pecats «patriarcals».
Per a les dones s’està treballant des de meitat del segle XX a la definició i la reconstrucció de la seua feminitat. I no precisament seguint el model de Maria. El feminisme ha treballat per la dona sense família, algun corrent inclús considera a la maternitat com a la institució que consagra l’opressió patriarcal. Però si bé el feminisme (radical) no col·labora amb la redefinició de la família i la seua maternitat, molt menys ho fa a la reconstrucció de la paternitat (Està fora del seu camp de visió).
El Sant Pare a l’apartat dels desafius per a la família considera la promoció de la igualtat entre dones i hòmens per a tornat a insistir:
«El varón “juega un papel igualmente decisivo en la vida familiar, especialmente en la protección y sostenimiento de la esposa y los hijos […] Muchos hombres son conscientes de la importancia de su papel en la família y lo viven con el carácter propio de la naturaleza masculina…”1
I continua amb el que ell considera:
«Otro desafío surge de diversas formas de una ideología, genéricamente llamada gender, que “niega la diferencia y la reciprocidad natural de hombre y de mujer. Esta presenta una sociedad sin diferencias de sexo, y vacía el fundamento antropológico de la familia. […] No hay que ignorar que “el sexo biológico (sex) y el papel sociocultural del sexo (gender), se pueden distinguir pero no separar”. […] “…De este modo, la vida humana, así como la paternidad y la maternidad, se han convertido en realidades componibles y descomponibles, sujetas principalmente a los deseos de los individuos o de las parejas”2
A aquesta invitació, el Sant Pare no s’adona de la fal·làcia que suposa per als hòmens complir amb:
«…la importancia de su papel en la família y lo viven con el carácter propio de la naturaleza masculina…»
Quan:
«la paternidad y la maternidad, se han convertido en realidades componibles y descomponibles, sujetas principalmente a los deseos de los individuos …»
Però, què és «el caràcter propi de la naturalesa masculina»? L’esmentada ideologia centra tota la bondat a la feminitat (s’apodera de la tendresa de Maria) però a l’home, que no és el Déu-Fill, li deixa la resta (I.e. la maldat, el patriarcat quan no la superfluositat). És evident que la ideologia, hui en dia ens apunta a una realitat molt diferent del que existia. Aspectes tan masculins com cavallerositat, gentilesa, virilitat, etc. estan tan tergiversades que causen vergonya mostrat-les quan no por. Als hòmens es manca fer una construcció/componentabilitat davant de la deconstrucció/decomponentabilitat sofrida per la ideologia. Cal tindre clar que és el gènere per a què; la figura paterna aporte a la família un sentit. Una aportació que no estiga una maternitat de segon ordre. O reclamar que no per ser home, és superflu.
A la tradició dels religiosos dominics s’emfatitzava amb l’estudi de la religió/cultura dels humans a convertir. No era la imposició, el mètode de conversió, però l’argumentació de la superioritat de l’evangeli. Però també molt més abans, el sant papa Gregori Magno (Gregori I) recomanava que:
«Conocéis la costumbre de la Iglesia de Roma en la cual fuisteis educado. Pero me agradaría que si hubierais encontrado algo -ya sea en la Iglesia de Roma, de Galia o en cualquier otra, que pueda placer más a Dios Todopoderoso- lo escojáis escrupulosamente y lo introduzcáis en la iglesia inglesa -que, como tal, tarde se ha incorporado a la fe-. (…) Porque las cosas no deben ser amadas por el lugar, sino el lugar debe ser amado por las cosas que hay en él. Escoge, pues, de cada iglesia aquello que sea divino, piadoso y correcto.»3
Quin és el problema de reprendre la «componentabilitat» d’eixa ideologia i «reconstruir» el paper sociocultural de la paternitat dins de la família. Ser el «protector de Maria» ajuda al fet que hi haja respecte cap a l’«altre» paper familiar, però al nou context no és prou. Al seu objectiu pastoral, l’Església ha d’ajudar a reconstruir el concepte de família i la paternitat. Una família al segle XXI, una família on se supere la ideologia de què l’amor familiar és polític (perquè no sols és sexual) i que l’única efectivitat, no és el «Dret de l’enemic» instaurat avui en dia; però el missatge de l’evangeli del perdó i l’amor.
El model de Sant Josep, seguit amb «acolitisme», ja no és vàlid. Igual que feien els originaris dominics, cal estudiar la ideologia de gènere, no per a combatre-la, sinó per a entendre-la i complementar-la. I després, seguint la recomanació de sant Gregori incorporar el valuós a la fe. Perquè com diu María Calvo al seu llibre «Padres destronados: La importancia de la paternidad»:
«Todo hombre precisa sentirse necesitado, especialmente por su mujer e hijos. Sin embargo, hoy más que nunca se sienten perfectamente prescindibles. No entienden el sentido de su existencia. Si nadie les necesita, entonces ¿para qué están en este mundo? Esto no solo les conduce a la frustración y melancolía, sino que también es potencialmente peligroso para toda la sociedad. Muchas mujeres inhiben a sus maridos en su papel de padres con críticas sobre cómo realizan este papel, lo que les conduce al desánimo y frustración de la paternidad la obstruyen y entorpecen. […] Las mujeres no deben perder de vista que, como señala Blanca de Castilla. “la única defensa eficaz de la maternidad es que haya varones que descubran la paternidad”»4
El que em caracteritza a mi com a pare, no és el meu sexe. El que em caracteritza, és (com ho és per a Sant Josep) la meua performativitat com a tal. És la meua construcció com a pare. Primer com a «home» i després com a pare. Si al final, les feministes Alicia Miyares i Amelia Valcárcel han hagut de reconèixer que la ideologia de gènere és el «cavall de Troia» del feminisme; per al qual, accepten el fet que el seu feminisme és «sexista» (sols hi ha dos sexes/gèneres i elles es decanten per ú d’ells i per això no accepten l’equivalència amb els trans), el mateix passarà als excessos de la «ideologia de gènere» quan hagen d’acceptar que s’arriba a una contradicció similar a la del feminisme amb els seus excessos.
L’Església sempre ha treballat en (exercint l’apostolat) construir la identitat cristiana. Una identitat que comença al bateig, però que no acaba fins a la mort, passant pel matrimoni o el sacerdoci. Pel tant, treballar i ajudar-me a formar-me en la meua identitat com a pare, és també part de la construcció del meu gènere i la meua performativitat. Encara que per açò li calga anar contra part de la seua tradició que ja no és part de l’actualitat.
L’Església catòlica ja al seu temps, amb les accions del Pare Dominic Antonin Sertillanges, de Monsenyor Cardenal Alfred Baudrillart, amb el recolzçament visible de la seua Santitat Benedet XV (tal com reconeix la filòsofa Simone de Beauvoir) crearen un moviment «feminista cristià»
Seguint l’eixample d’eixos cristians, ara, l’Església no hauria de rebutjar les accions socials de la ideologia de gènere, però formar part d’elles; implementar les polítiques d’identitat de gènere cristià. Exigir que els seus membres (hòmens i principalment dones) també han d’estar entre els que formen part dels programes educatius del tema, dels que assisteixen als centres educatius i parlen amb els joves sobre aquests temes, els que estiguen als centres sanitaris per a donar suport d’identitat cristiana a les persones dubtoses; què impedeix a les congregacions religioses femenines formar-se i dedicar-se a l’ajuda de les dones maltractades com ho fan les organitzacions feministes?; Qué impedeix a les congregacions religioses masculines ocupar l’espai d’ajuda a hòmens maltractats que l’estat no vol ajudar? etc…No és caritat el que es necessita. Cal activisme actiu: Perquè com diu Edmund Burke: “Per a què el mal triomfe, només es necessita que els homes bons no facen res”.
2.5.1 Assumint orgullós la meua masculinitat apresa
En la primera part d’aquest capítol es pot dir que he contat la meua formació, la meua història. Encara que parcialment en considerar la rebuda sols com a futur pare. Però que és realment tot el que se m’ha ensenyat com a home? Eixa formació també m’ensenyava al procés de la superació, el procés del perdó. A revisar el mateix comportament, assumir-lo i si alguna cosa ha estat malament, reconéixer-ho per a, amb totes les forces internes i valentia possibles, reparar-ho i si calia, demanar ajuda del confessor, sense vergonya però amb persistència en la rectificació. Però és el que he fet?
Si revise el capítol, sols estic queixant-me de la formació rebuda. Una queixa inútil. Sí! He reconegut una debilitat. Una frustració en la qual jo també he contribuït perquè és la meua història. Amb la meua protesta, no sols he fet un reconeixement. Però no he assumit la meua pròpia responsabilitat. He actuat posant el centre del problema a les persones que m’han format. Sembla que estic enutjat amb ells. Però no serà que he malinterpretat el seu missatge? Desmond Tutu i la seua filla Mpho Tutu, al llibre «El libro del perdón: El camino de sanación para nosotros y nuestro mundo» remarca que:
«El enojo puede tener que ver con el presente, pero es incapaz de cambiar el pasado, y rara vez satisface nuestros verdaderos deseos en el futuro. Si me enojo, soy humano; si me encierro en mi enojo, soy un prisionero.»5
En cap moment he reconegut que en eixa formació també està el fet d’aportar la meua força per a superar-me. El fet de deixar de victimitzar-me i plantar cara al meu problema. Sols l’ajuda no és prou per a sanar; el malalt també ha de voler sanar. Ha d’existir coherència entre el que es demana i el que es fa. Principis en valors masculins (responsabilitat, superació, esforç, coherència, etc.), però són roïns sols pel fet de ser masculins. Si no fora per ells, realment podria ser un home? Podria, ni tan sols dir-me humà? O em quedaria com a animal fugint del que li moleste?
Però també no he estat coherent, he estat un covard. No he tingut la cavallerositat ni la gallardia d’invitar a la conversa a l’Altre en la relació. He demanat que un tercer (en aquest cas l’Església o l’estat) em forme tot un sistema de valors i guies d’actuacions. Amb tota la seua experiència de segur que pot ajudar-me. Però he fallat amb el que Ella mateixa m’ha ensenyat, a no ser arrogant, a respectar a l’Altre. Consultar a l’Altre. Donar-li la paraula. Tutu ens avisa:
«Una herida suele doler más cuando nos la causa alguien que nos quiere, pero el riesgo de nombrar la pena quizá no sea tan grande. Todos tenemos puntos débiles. Todos tenemos momentos en los que actuamos sin pensar en los sentimientos ajenos. Y aun si pensáramos detenidamente cada acción, jamás podríamos prever cómo reaccionarán todos. […] Es inevitable que nos lastimemos unos a otros; así, mientras más pronto remendemos la tela raída de nuestro afecto, mejor.»6
Si dedicar-me a la teua protecció i manteniment, o sols dedicar-me a això, no és el que esperaves/esperes de mi: Quina és la performativitat que vols tu de mi, filla?
Notes a peu de pàgina
1«L’home “juga un paper igualment decisiu en la vida familiar, especialment en la protecció i sosteniment de l’esposa i els fills […] Molts homes són conscients de la importància del seu paper en la família i el viuen amb el caràcter propi de la naturalesa masculina…” Itàlica introduïda per aquest autor
2«Un altre desafiament sorgeix de diverses formes d’una ideologia, genèricament dita gender, que “nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i de dona. Aquesta presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. […] Cal no ignorar que “el sexe biològic (sex) i el paper sociocultural del sexe (gender), es poden distingir però no separar”. […] “…D’aquesta manera, la vida humana, així com la paternitat i la maternitat, s’han convertit en realitats componibles i descomponibles, subjectes principalment als desitjos dels individus o de les parelles”
3«Coneixeu el costum de l’Església de Roma en la qual vau ser educat. Però m’agradaria que si haguéssiu trobat alguna cosa -ja sigui a l’Església de Roma, de Gàl·lia o en qualsevol altra, que pugui plaer més a Déu Tot poderós- ho trieu escrupolosament i ho introduïu a l’església anglesa -que, com a tal, tarda s’ha incorporat a la fe-. (…) Perquè les coses no han de ser estimades pel lloc, sinó el lloc ha de ser estimat per les coses que hi ha en ell. Tria, doncs, de cada església allò que sigui diví, piadós i correcte.» de la Carta de san Gregorio Magno a Agustín de Canterbury
4Tot home precisa sentir-se necessitat, especialment per la seua dona i fills. No obstant això, hui més que mai se senten perfectament prescindibles. No entenen el sentit de la seua existència. Si ningú els necessita, llavors per a què estan en aquest món? Això no sols els condueix a la frustració i melancolia, sinó que també és potencialment perillós per a tota la societat. Moltes dones inhibeixen als seus marits en el seu paper de pares amb crítiques sobre com realitzen aquest paper, la qual cosa els condueix al descoratjament i frustració de la paternitat l’obstrueixen i entorpeixen. […] Les dones no han de perdre de vista que, com assenyala Blanca de Castella. “l’única defensa eficaç de la maternitat és que hi haja homes que descobrisquen la paternitat”»
5«L’enuig pot tindre a veure amb el present, però és incapaç de canviar el passat, i rares vegades satisfà els nostres vertaders desitjos en el futur. Si m’enutge, sóc humà; si em tanque en el meu enuig, sóc un presoner.»
6«Una ferida sol fer mal més quan ens la causa algú que ens vol, però el risc de nomenar la pena potser no és tan gran. Tots tenim punts febles. Tots tenim moments en els quals actuem sense pensar en els sentiments aliens. I fins i tot si pensàrem detingudament cada acció, mai podríem preveure com reaccionaran tots. […] És inevitable que ens danyem els uns als altres; així, mentre més prompte apedaceu la tela rasa del nostre afecte, millor.»
Feminisme ++ 