En veure el títol principal corresponent al llibre, un rebuig visceral nasqué en mi per a llegir-lo i comentar-lo: «Madre, virgen, puta: Un estudio de la perversión femenina» de Estela V. Welldon. Em semblava que el missatge que transmetria seria molt fort. Posar al mateix nivell a una verge, a una puta i relacionar-les amb una mare no em pareixia coherent. Sonava més com a un reclam propagandístic per a un pamflet que a un estudi acadèmic. En navegar per internet vaig constatar que hi havia estat, inicialment, criticat i retirat d’algunes llibreries feministes. Així i tot, el que l’autora haguera estat directora i fundadora d’una llicenciatura de psicoteràpia al University College of London m’atreia. Vaig indagar una mica més cara a cara amb professionals de psicoteràpia i em parlaren que era un llibre de referència professional.
Un altre motiu pel qual recelava del contingut, era la seua aproximació psicoanalítica. No dubte que la psicoanàlisi haja portat avanços al món del coneixement sobre la psique. Però les argumentacions psicoanalítiques no les he considerat mai molt científiques. No així, els seus resultats. Sempre he tingut el sentiment de què el contacte sovint amb gent amb problemes psíquics els ha diluït un poc els llindars de la normalitat. El seu ús del sexe a les explicacions i les justificacions basades en altres autors en lloc d’experiments falsables no em convencien.
Amb el llarg historial clínic d’Estela V. Welldon i el suport que altres professionals, al seu camp li atorgaven, descartar el llibre sols basant-se en les meues apreciacions subjectives era d’una prepotència excessiva. Així que amb tota la modèstia el vaig comprar i llegir.
Però quina és la connexió d’una investigació sobre la conducta de les dones en la relació pare-filla? Com veurem més avant, el comportament dels pares introdueixen factors en què una filla patisca alguna perversitat de la seua respectiva filla. A més a més, la Dra. Estela ens apunta l’«heretabilitat» deixa perversió.
2.10.1 La perversió de la maternitat
Una observació molt interessant que fa Estela és la definició de «perversitat» al seu estudi. Per a ella:
«…existe una diferencia entre los usos cotidianos y los usos psicoanalíticos del término perversión. Mientras que generalmente se supone que la palabra tiene sentido peyorativo, cargado de implicaciones morales, en psicoanálisis simplemente significa una disfunción del componente sexual en el desarrollo de la personalidad…»1
Per a passar, després d’alguns aclariments sobre el concepte i les seues limitacions corporals a puntualitzar:
«Como profesional he observado que la principal diferencia entre la acción perversa masculina y femenina está en el objetivo. Mientras que el caso de los hombres el acto se dirige hacia un objeto parcial externo, en el de las mujeres habitualmente se dirige contra sí mismas, bién contra sus cuerpos o contra objetos que consideran de su propia creación, sus hijos. En ambos casos, cuerpos e hijos son tratados como objetos parciales.»2
per a continuar amb una descripció de l’etiologia de la perversió a l’ésser humà.
«La persona perversa siente que no se le ha permitido disfrutar de la sensación de una evolución propia como individuo diferenciado, con una identidad propia; en otras palabras, no ha experimentado la libertad de ella misma.
Esto crea en su interior una profunda convicción de que no es un ser total, sino un objeto parte de su madre, tal y como experimentó a su madre como era muy pequeña. Con anterioridad, se había sentido no querida, ni deseada, e ignorada, o alternativamente, como una parte muy importante pero casi indiferenciable de la vida de sus padres (habitualmente de su madre), En este último caso se sentiría sofocada y sobreprotegida (lo que en términos reales significa totalmente desprotegida). Ambas situaciones crean una enorme inseguridad y vulnerabilidad, e inducen un odio intenso hacia la persona que las ha provocado, y que a su vez era la persona más importante cuando era niña: su madre.
Tales personas pasan de ser víctimas a ser verdugos. En sus acciones perpetran las represalias y humillaciones que previamente se les infligieron. Tratan a sus víctimas de la misma forma en que ellas se sintieron tratadas: como objetos-parciales que sólo existen para satisfacer caprichos y extrañas expectativas. Tal aparente actuación sexual es una defensa maníaca contra terribles temores relacionados con la amenaza de perder a la madre y un sentido de identidad.
El rasgo fundamental de la perversión es que, simbólicamente, la persona intenta vencer el miedo terrible de perder a su madre a través de la acción perversa. De niña nunca se sintió a salvo con su madre, por el contrario consideraba a su madre como una persona muy peligrosa, lo que le producía una sensación de máxima vulnerabilidad. Por consiguiente, la motivación subyacente a la perversión es de tipo hostil y sádico. Este mecanismo inconsciente es característico de la mente perversa.»3
La Dra. Estela emfatitza que eixe és el resultat de la seua pròpia experiència clínica on:
«La mayoría de las mujeres que veo no son obviamente psicóticas, ni sufren una completa desintegración del yo. Podría considerarse que tienen personalidades narcisistas-dudosas de diverso grado. Algunas han conseguido realizar carreras profesionales, establecer relaciones, aunque las consideren insatisfactorias; otras sólo han conseguido llevar una existencia precaria en el mundo externo.»4
L’exercici professional li porta a la Dra. a una conclusió rellevant per al nostre tema en criticar als seus col·legues i a la societat dels anys seixanta amb relació als xiquets maltractats:
«Nadie parecía considerar a estas mujeres como madres: se las consideraba como mujeres capaces de realizar semejantes acciones pero nunca madres. Pero por supuesto, enprimer término eran hijas y mujeres, algunas de las cuales se habían convertido en madres porpura casualidad. En parte, el fracaso a la hora de diagnosticar acertadamente a estas mujeres provenía, en mi opinión, de la glorificación, por parte de la sociedad, de la maternidad, y su rechazo a admitir que la maternidad pudiera tener algunos aspectos negativos.»5
Però cal que siga tota la societat (sanitaris, serveis socials i magistrats) la que es pose a la guaita; puix com alguns dels seus deixebles han relacionat aquest descobriment amb la pèrdua de control i confusió. Confusió i control que porta a les mares a matar als seus fills. Estudis que ho demostren com: «Infanticidio, Suicidio y Matricidio» (Carine Minne) però també «Pensando lo impensable: reconociendo la violencia materna» (Anna Motz) que presentaren el 16 de maig del 2008 al Tavistock-Portman Clinics NHS6 Trust de Londres i publicaren al British Journal of Psychotherapy (BJP, Volumen 25, número 2, de maig del 2009)
Aquesta pot ser una tasca, on les organitzacions feministes consideren que per, ser un tema de la salut mental de les dones han de ser elles exclusivament les protagonistes. Només lluny del meu pensament! És un problema també de seguretat familiar i de la prole. I eixe és el rol que el famós patriarcat ens ha atorgat, no als hòmens, però primerament als pares, en ser part de la relació de volença d’aquest cap a la seua filla (o fill) a més a més si tenim en compte que les organitzacions, com l’estat, són impersonals, sense ànima, sense volença.
2.10.2 La sexualitat de la dona i la parella.
Estela assumeix (crec que encertadament) dos tipus de relacions de parella: La que resulta d’una enriquidora unió i maduració emocional on la confiança mútua arriba a una complementarietat. I que a la fi, es materialitza amb el «somni» d’un nou ésser que els unirà més. I la purament explosiva, impulsiva de gratificació sexual (com diu: sense aspectes amorosos). A la taxonomia, no es fa cap distinció per sexe, encara que utilitzen cadascú els seus òrgans reproductius. Però no és així quan s’analitza el significat del mateix acte sexual i la utilització d’eixes parts corporals. La significança sembla que canvia radicalment; on la concepció d’un nou ésser sols és un pervers problema per a la dona; però on també una immensa font d’emocions que sols pot acabar amb la concepció d’un bebé. Un fenomen causat per un instint femení i la
«conciencia que las mujeres tienen de sus cuerpos y sus representaciones mentales7»
El text està sols orientat a la sexualitat femenina. Però des del punt de vista del segle XX les dones tenen, al seu abast, una ampla gamma de sistemes d’anticoncepció (prou més variada que per als hòmens). Sembla que eixa visió (del nou ésser com a perversió) a les relacions explosives i impulsives no siga una argumentació precisa del tot. No diria el mateix de les relacions emocionalment madures on no sols la confiança, però també la complicitat i confabulació desenvolupada en el si de les relacions, implica un lligam. Especialment quan eixe lligam va molt més enllà de l’acte i que encara que no té implicacions físiques per a l’home, sí que li suposa greus impactes psicològics i socials derivats del compromís adquirit. Malauradament (pot ser, per ser una dona) al llibre es menysvalora la significança que l’acte té per a l’home amant, al dir que aquest es guia pel principi del plaer. Al mateix temps que és súper-relativitza l’impacte intel·lectual negatiu de l’embaràs de la mare (sense ser posat en dubte a aquest comentari).
Òbviament si les relacions no estan basades a una maduresa emocional i compartida, com diu la Dra. Estela, es poden iniciar processos molt perversos per part dels dos sexes. Perversitats que a l’home van connectades a una visió patriarcal de les relacions (cosificació de la dona). I que a la dona, podran coincidir o no amb les observacions ja denunciades al seu dia per la feminista Esther Vilar (i que tractarem en el capítol 3.3.2.1 Esther Vilar – El varón domado). i la Dra. María de la Paz Toldos Romero, i que l’autora anomena com basades en el «poder de l’úter de les dones» que:
«…las distingue de los hombres y conduce al poder de la maternidad, verdaderamente igual de fuerte que el poder del dinero, de la ley o la posición social, y habitualmente de mayor alcance y más penetrante aun que éstos…»8
Però què pot determinar la maduresa emocional? La Dra. Estela no ho defineix del tot, encara que per a ella, al final acaben en unes fantasies. Unes fantasies que a alguns casos serà la creació del nou ésser. I que l’antropòloga i neurobiòloga Helen Fisher9 ha estudiat en més detall al seu llibre «Why We Love: The Nature and Chemistry of Romantic Love»10. Per a la Dra. Fisher, l’atracció sexual, l’enamorament romàntic així com l’«apego», estan orientats (per naturalesa, evolutivament) cap a la reproducció.
2.10.3 La perversa naturalesa (femenina)
L’autora Welldon planteja dos fenòmens que marquen el desenvolupament de la dona. Fenòmens que no tenen paral·lelisme directe amb el desenvolupament que pertany a l’home. Que es creuen i influeixen a les crisis cap a maduresa de la dona: 1.- L’«espai intern» i 2.- El «rellotge biològic».
2.10.3.1 L’«espai intern»
Està relacionat amb la identitat de gènere bàsica femenina i la representació mental del cos. Sol prevaldre a l’etapa de l’adolescència quan sembla que l’embaràs, el part, la lactància, així com totes les parts de l’anatomia femenina, relacionades amb la satisfacció, la calor, i la generositat, tenen rellevància.
Fou Erik Erikson qui utilitzà aquest concepte tal com l’hem referit abans i pel tant la seua influència psicoanalítica a l’exposició i argumentació del desenvolupament femení. En molts casos, els recursos usats són bàsics per a aquest corrent de pensament, però que per a un llec, la magnitud de les relacions, li poden resultar difícil d’entendre perquè es basen en fantasies.
El que sí que queda evident són algunes de les conclusions al respecte:
L’evolució de la identitat de dones i hòmens és diferent pels lligams que s’estableixen entre la mare i el fill/filla i aquests amb el pare. A les xiquetes, el procés d’identificació/des-identificació amb la mare sembla més problemàtic que el que és per al xiquet. Per a les xiquetes, la seua relació amb la mare pot esdevenir a una competició/atracció cap al seu sexe que els xiquets no tenen cap al seu pare perquè (segons la Dra. Estela) no hi ha una competència ni per part del fill ni del pare. A la vegada que per al fill no hi ha canvi del seu primer objecte amorós (de sa mare a altra dona) mentre que per a la filla ha de transferir la inclinació de la mare al pare on la fantasia de l’embaràs pot esdevenir en un acte d’identificació, pertinença de gènere femení.
Al llibre es fa referència a Ernest L. Abelin, M.D. on afegeix que aquesta dificultat de les xiquetes, les força a establir una identitat generacional. La filla es troba entre l’objecte de sa mare, i el d’un fill simbòlic que relaciona (segons la Dra. Estela) l’espai interior amb el rellotge biològic (tots dos exclusius del món de la dona).
Els problemes a l’establiment de la identitat bàsica de gènere femení poden portar al fet que les adolescents busquen, la formació de la identitat fracassada a la sexualitat corporal. Però també a l’embaràs com a venjança contra la mare; que a la fi es torna en un altre fracàs. La Dra. Estela reconeix per u dels casos estudiats, que eixos conflictes de gènere esdevenen actituds perverses que poden seguir-se al llarg, almenys, de tres generacions.
2.10.3.2 El «rellotge biològic»
Està relacionat més amb el procés cronològic de la maduració i la limitació natural de la capacitat reproductiva. És molt important en les decisions que la dona adulta pren sobre la maternitat. Literalment:
«Para algunas mujeres este fenómeno puede resultar difícil de soportar, sobre todo si han dedicado sus vidas únicamente a sus carreras profesionales. Al comienzo de sus vidas como adultas determinaron no tener hijos para poder prosperar profesionalmente. Habitualmente las mujeres de estas características acuden a terapia a partir de los treinta años, al sufrir una creciente ansiedad y ambivalencia en sus posicionamientos, provocadas por su convicción, largo tiempo y por aproximación de la menopausia. He descubierto que en modo alguno se trata de un fenómeno aislado, pero dista mucho de ser inevitable. No obstante, muchas consiguen sentirse satisfechas con su condición de mujeres a pesar de sentirse sometidas a las presiones del reloj biológico.»11
Aquesta perversitat (en el sentit no professional) de la naturalesa, encara que directament afectant la dona, té també impacte sobre l’home, o almenys sobre l’home-parella de la dona que l’experimenta. Com ha d’ajudar l’home a la seua companya? Ha d’acceptar la decisió de la seua amada encara que el rellotge cronològic no siga un fenomen que li siga concomitant a la seua natura? I en el cas d’assistir a la seua amada, com ha de percebre el nou ésser fruit de la necessitat imposada per la biologia? És la potencial filla/fill un simple recurs, vist amb un dret de segona categoria, un apèndix de la relació? És simplement això, assumint que es fa partícip de les
«fantasías sobre la creación de un nuevo ser humano»12
argumentada per l’autora?
Mentre que la inexorabilitat biològica de la dona marca el seu desenvolupament físic i psicològic, quina és la codependència del desenvolupament físic i psicològic en la dona? Estan, el corporal i el mental sincronitzats de forma que, encara que inquietants per a la dona, actuen com a reforçadors? Si considerem que quan es desperta el rellotge cronològic a la dona és quan els conflictes postnatals mare-fills són mínims, caldria esperar que hi haja una sincronització.
A l’home, com a futur pare, no hi ha cap sincronització, ja que no se li manifesta cap urgència reproductiva. L’home està més depenent d’altres condicionants (socials, econòmics, laborals, etc.), i per això l’espenta reproductiva en principi, podria esperar a situacions més favorables. És la urgència femenina la que li pot causar estrés. Acceptant que la reproducció és un acte de parella, a l’home no li queda cap altra alternativa que cedir, esperar i intentar modificar i/o intensificar el seu rol secundari d’ajuda. Esperar al fet que es materialitze la «fantasia» i així iniciar el desenvolupament psicològic d’una nova relació. Si com diu el llibre de psicobiologia de la UNED, al conflicte postnatal mare-fill, el fill es defén utilitzant tota la seua «bellesa», el sentiment de protecció també sortirà al pare.
2.10.4 El pare i les famílies matrocèntriques
La Dra. Estela assigna al pare uns rols específics durant els dos fenòmens característics femenins. Encara que, per ser processos fruit d’interpretacions psicoanalítiques són difícils de ser apercebuts per una altra persona.
L’espai intern de la dona és, com el mateix nom indica, una transformació que li passa a la filla doncs:
«,,,,las mujeres que están distanciadas de sus padres durante la fase pre-edípica podrán llegar a experimentar en el futuro dificultades en sus relaciones con los hombres»13
Com sap un pare no psicoterapeuta quina és l’edat pre-edípica o què és això?
Però també:
«La forma en que el padre responde a las dificultades que la sexualidad incipiente plantea a su hija es de crucial importancia. Si se muestra despreocupado y poco atento, la joven adolescente se siente minada y menospreciada; si el padre se muestra crítico, denigrándola, ella se sentirá desolada.»14
La divisió de rols a l’hora del fenomen del rellotge cronològic i la decisió que prenga la parella és d’extremada rellevància. Encara que les pressions siguen molt fortes, unes males condicions socioeconòmiques no haurien de deixar a la futura prole al mer paper de recurs temporal per a la satisfacció de la mare. Una planificació de futur, no sols implícita, però explicita, hauria de ser considerada per la parella on la matrocentralitat siga una més de les variables a considerar.
Mes la transversalitat en el temps dels problemes de la perversió no és circumscriuen a una experiència vital individual:
«Así, la maternidad perversa debe entenderse como producto de una inestabilidad emocional y una individuación inadecuada, provocada por un proceso que abarca por lo menos tres generaciones.»15
I recull les observacions de Greenacre i Mahler:
«…han destacado la importancia del papel del padre a la hora de ayudar al niño a resolver la simbiosis con la madre. El padre de la separación y de la individualización se convierte por ello en facilitador del proceso de separación/individuación.»16
Així com el comentari de Loewald:
«…la función del padre como fuerza positiva sustentadora para el niño pre-edípico contra la amenaza de un reengullimiento por parte de la madre: “La postura paterna contra esta amenaza de engullimiento materno no supone otra amenaza u otro peligro sino un apoyo de poderosa fuerza”»17
Tots ells dins del context marcat per Greenson:
«La madre puede promover o entorpecer la desidentificació, lo mismo que el padre en el proceso de contra identificación […]. El niño debe intentar renunciar a la seguridad y al placer de la intimidad que le concede la identificación con la madre, y debe formar una identificación con el padre mucho menos accesible […]. La madre debe estar dispuesta a permitir que el niño se identifique con la figura del padre»18
Sembla que hi ha un risc de conflictivitat si la mare opta per fer valdre el poder que li atorga la maternitat. Risc agreujat a sistemes matrocèntrics on les mares amplien el poder maternal amb el qual el sistema social/familiar li empodera.
A aquest entorn matrocèntric on la perversió materna abasta tres generacions, també hi hauria d’estar una transversalitat pertanyent als pares (L’autora és una psiquiatra, no una sociòloga, i per això no fa aquesta investigació). Per una part la del pare (iaio de la filla) que no ha aconseguit complir amb les expectatives descrites abans. Però també, les implicacions del nou pare (pare de la filla) que entra a formar part d’un entorn familiar ample (inclouen, almenys als iaios, on la iaia secunda incondicionalment a la seua filla i el iaio no tan davant la seua feblesa). A aquest entorn advers, el pare directe de la filla podria requerir pautes de comportament (ajuda psicoterapèutica) per a trencar amb la perversitat de la família extensa perversa (ja provinent de la iaia i el iaio).
Notes a peu de pàgina
1«… existeix una diferència entre els usos quotidians i els usos psicoanalítics del terme perversió. Mentre que generalment se suposa que la paraula té sentit pejoratiu, carregat d’implicacions morals, en psicoanàlisi simplement significa una disfunció del component sexual en el desenvolupament de la personalitat...»
2« ..Com a professional he observat que la principal diferència entre l’acció perversa masculina i femenina està en l’objectiu. Mentre que el cas dels homes l’acte es dirigeix cap a un objecte parcial extern, en el de les dones habitualment es dirigeix contra si mateixes, bé contra els seus cossos o contra objectes que consideren de la seva pròpia creació, els seus fills. En tots dos casos, cossos i fills són tractats com a objectes parcials.»
3«La persona perversa sent que no se li ha permès gaudir de la sensació d’una evolució pròpia com a individu diferenciat, amb una identitat pròpia; en altres paraules, no ha experimentat la llibertat d’ella mateixa.
Això crea en el seu interior una profunda convicció que no és un ser total, sinó un objecte parteix de la seva mare, tal com va experimentar a la seva mare com era molt petita. Amb anterioritat, s’havia sentit no volguda, ni desitjada, i ignorada, o alternativament, com una part molt important però gairebé indiferenciable de la vida dels seus pares (habitualment de la seva mare), En aquest últim cas se sentiria sufocada i sobreprotegida (el que en termes reals significa totalment desprotegida). Totes dues situacions creen una enorme inseguretat i vulnerabilitat, i indueixen un odi intens cap a la persona que les ha provocat, i que al seu torn era la persona més important quan era nena: la seva mare.
Tals persones passen de ser víctimes a ser botxins. En les seves accions perpetren les represàlies i humiliacions que prèviament se’ls van infligir. Tracten a les seves víctimes de la mateixa forma en què elles es van sentir tractades: com a objectes-parcials que només existeixen per a satisfer capritxos i estranyes expectatives. Tal aparent actuació sexual és una defensa maníaca contra terribles temors relacionats amb l’amenaça de perdre a la mare i un sentit d’identitat.
El tret fonamental de la perversió és que, simbòlicament, la persona intenta vèncer la por terrible de perdre a la seva mare a través de l’acció perversa. De nena mai es va sentir fora de perill amb la seva mare, per contra considerava a la seva mare com una persona molt perillosa, la qual cosa li produïa una sensació de màxima vulnerabilitat. Per consegüent, la motivació subjacent a la perversió és de tipus hostil i sàdic. Aquest mecanisme inconscient és característic de la ment perversa.»
4La majoria de les dones que veig no són òbviament psicòtiques, ni sofreixen una completa desintegració del jo. Podria considerar-se que tenen personalitats narcisistes-dubtoses de divers grau. Algunes han aconseguit realitzar carreres professionals, establir relacions, encara que les considerin insatisfactòries; unes altres només han aconseguit portar una existència precària en el món extern.
5«Ningú semblava considerar a aquestes dones com a mares: se les considerava com a dones capaces de realitzar semblants accions però mai mares. Però per descomptat, en primer terme eren filles i dones, algunes de les quals s’havien convertit en mares per pura casualitat. En part, el fracàs a l’hora de diagnosticar encertadament a aquestes dones provenia, al meu entendre, de la glorificació, per part de la societat, de la maternitat, i el seu rebuig a admetre que la maternitat pogués tenir alguns aspectes negatius.»
6NHS (National Health Service): institució equivalent a la Seguretat Social espanyola
7«consciència que les dones tenen dels seus cossos i les seves representacions mentals»
8«…les distingeix dels homes i condueix al poder de la maternitat, veritablement igual de fort que el poder dels diners, de la llei o la posició social, i habitualment de major abast i més penetrant fins i tot que aquests…»
9¿Qué ocurre en nuestro cerebro cuando nos enamoramos? What happens in our brain when we fall in love?
10«Per què ens amorem: La naturalesa i la química de l’amor romàntic»
11«Per a algunes dones aquest fenomen pot resultar difícil de suportar, sobretot si han dedicat les seves vides únicament a les seves carreres professionals. Al començament de les seves vides com a adultes van determinar no tenir fills per a poder prosperar professionalment. Habitualment les dones d’aquestes característiques acudeixen a teràpia a partir dels trenta anys, en sofrir una creixent ansietat i ambivalència en els seus posicionaments, provocades per la seva convicció, llarg temps i per aproximació de la menopausa. He descobert que de cap manera es tracta d’un fenomen aïllat, però dista molt de ser inevitable. No obstant això, moltes aconsegueixen sentir-se satisfetes amb la seva condició de dones malgrat sentir-se sotmeses a les pressions del rellotge biològic.»
12«fantasies sobre la creació d’un nou ésser humà»
13«,,les dones que estan distanciades dels seus pares durant la fase pre-edípica podran arribar a experimentar en el futur dificultats en les seves relacions amb els homes.»
14«La forma en què el pare respon a les dificultats que la sexualitat incipient planteja a la seva filla és de crucial importància. Si es mostra despreocupat i poc atent, la jove adolescent se sent minada i menyspreada; si el pare es mostra crític, denigrant-la, ella se sentirà desolada.»
15«Així, la maternitat perversa ha d’entendre’s com a producte d’una inestabilitat emocional i una individuació inadequada, provocada per un procés que abasta almenys tres generacions.»
16«…han destacat la importància del paper del pare a l’hora d’ajudar el nen a resoldre la simbiosi amb la mare. El pare de la separació i de la individualització es converteix per això en facilitador del procés de separació/individuació.»
17«…la funció del pare com a força positiva sustentadora per al nen pre-edípico contra l’amenaça d’un reengolir per part de la mare: “La postura paterna contra aquesta amenaça d’engolir matern no suposa una altra amenaça o un altre perill sinó un suport de poderosa força»
18«La mare pot promoure o entorpir la desidentificació, el mateix que el pare en el procés de contra identificació […]. El nen ha d’intentar renunciar a la seguretat i al plaer de la intimitat que li concedeix la identificació amb la mare, i ha de formar una identificació amb el pare molt menys accessible […]. La mare ha d’estar disposada a permetre que el nen s’identifiqui amb la figura del pare»
Feminisme ++ 